Josep Rigol, l'any 1928. / Fotografia: Arxiu Tobella; allotjada a Aterrassa.cat.
El 7 d’agost de 1986, fa 25 anys, va morir l’artista terrassenc Josep Rigol i Fornaguera. A més de per la seva obra, Rigol ha passat a la història per ser l’heroi que va salvar les Esglésies de Sant Pere de la destrucció quan va esclatar la Guerra Civil. En el seu record, publiquem aquesta entrevist article publicat en el diari El Dia del 8 d’agost de 1936, en el qual el periodista Ramón Lleí (Francesc Marinel·lo) xerra amb l’artífex de la conservació del nostre patrimoni històric i artístic.
Dimarts, dia 21 de juliol. Les 5 de la tarda. Crec que tots els ciutadans recordaran aquella tarda inoblidable. Foren els moments més greus que passà la ciutat en aquelles hores de nerviosisme. Davant les proporcions de la criminal jugada feixista, els ciutadans, emportats per la més gran indignació, s’havien llançat al carrer disposats a tot.
El cel gris d’aquell dia, esdevenia més negrós encara, amb les columnes denses de fum, que s’elevaven en distintes parts de la ciutat, en els llocs on hi havia temples i capelles i on els pilots de mobles i objectes, eren devorats pel foc.
En aquella hora delicada, davant d’aquelles cremes i destroces impressionants, per la ment de la immensa majoria de ciutadans circulava una idea angoixosa:
“Les nostres joies artístiques, serien víctimes de la indignació popular? Les esglésies romàniques de Sant Pere, el sens fi d’autèntics tresors artístics locals i d’aquests voltants, serien destruïts injustament? Tot el món intel·lectual ens hauria d’acusar per la pèrdua de tot això tan valuós?”…
Heus ací el que es deia la gent. Però ningú no feia un pas per a evitar res. Ningú? No, un home. Un sol home, ben sol, un esperit amant de les nostres coses, un terrassenc pur, un finíssim artista de tots coneguts, ell sol, ben sol –repetim– es disposaven a destroçar les esglésies de Sant Pere i realitzà amb gran exposició de la seva vida, aquest gest que li ha agraït no sols Terrassa i Catalunya, sinó tot el món: no sols salvar aquestes esglésies, valuosíssimes des del seu punt de vista artístic, sinó a continuació, recollir tot el que ha pogut de les ermites i esglésies veïnes, artísticament remarcable.
Les Esglésies de Sant Pere van ser respectades gràcies a l'acció de Josep Rigol. En la fotografia s'observa que sobre la porta d'accés ha estat destruïda la creu; al terra de la plaça encara hi ha les restes dels objectes cremats. / Fotografia allotjada al blog recordsdeterrassa.wordpress.com
Aquest home abnegat, aquest esperit admirable, es diu Josep Rigol, el nostre meravellós artista tan conegut entre nosaltres pel seu art exquisit.
Sí. Permeteu que abans de passar endavant ho deixem ben sentat. Si Terrassa té intactes encara, les esglésies de Sant Pere i s’han salvat un munt d’objectes valuosíssims, si tot el món podrà continuar admirant-ho, sols es deu a aquest home, a aquest terrassenc, que ell, ben sol, ha realitzat aital lloable tasca.
És a ell que hem anat a trobar, per tal que ens expliqui com ha pogut verificar aquesta gesta admirable, i així ho ha fet amb tota mena de detalls, en una conversa tinguda entre la soledat d’aquestes esglésies i patis centenaris, mentre anaven caient les ombres del captard.
–Aquella tarda, tan bon punt vaig sentir córrer el rumor –ens diu– que la multitud es dirigia a cremar el convent que ocupaven els frares del carrer de Bartomeu Amat, a la barriada de Sant Pere, el meu primer pensament fou, que sortint d’allà, la gent aniria a cremar les esglésies de Sant Pere. Ràpidament vaig traslladar-m’hi disposat a evitar la destroça de les nostres joies arquitectòniques.
–Efectivament –segueix – al cap de poc vingueren unes comissions de milicians, amb les quals vaig discutir, la cosa sigui que vaig cridar més o que els vaig convèncer, no sols es retirà aquesta comissió, sinó que em declarà responsable de tot el contingut en els recintes.
La cosa anava bé, fins aleshores, però quan marxaren aquelles, arribà una nodrida multitud, disposada a tot. Convèncer tanta gent era tasca de titans i l’amic Rigol, desesperat, corregué a sol·licitar l’ajut d’aquella primera comissió de milicians, els quals es personaren ràpidament al lloc del fet.
–Cregueu –ens diu– que abans no arribessin ells, em vaig creure home mort, en més d’un moment. La gent havia demanat les claus al guarda Fidel Riba, i mentre la multitud esperava va disparar-se una arma, ço que féu creure als que esperaven, que des de l’interior del temple se’ls tirotejava. S’armà, doncs, una gran confusió i foren disparats molts trets. Sortosament la cosa s’aclarí, i no passà d’aquí.
La gent, en primer terme, encengué tot el contingut en l’església de Sant Pere, essent respectat el retaule de la paret d’enfront la porta d’entrada.
L’odissea per a l’amic Rigol, vingué aleshores, quan la gent volia anar a cremat els altres temples de Sant Miquel i Santa Maria. Rigol, sol, volgués deturar la massa de gent que s’hi dirigia, però fou empès fins a les portes del segon temple. Ell, disposat a salvar aquell valuós patrimoni artístic, intentà advertir a la gent, fins que veient que li eren dirigits els canons d’algunes armes, demanà l’ajut d’aquells primers comissionats, tot ells elements de la C.N.T. i F.A.I., els quals persuadiren l’enorme gentada a respectar aquelles joies artístiques.
D’aquesta manera foren salvats aquests valors. Els dos temples romànics, doncs, estan completament intactes.
De l’església de Sant Miquel, sols desaparegueren alguns llibres i objectes de poca importància i un llibre que contenia les signatures dels visitants il·lustres.
–Poguérem recollir també, ens diu, els trossos de la creu de l’entrada al recinte, però l’acció del foc, va calcinar aquestes pedres, que ara s’estan desfent. Sortosament, tenim un motllo d’aquesta creu i per tant, no perdrem la formació artística de la mateixa, encara que no poguem tenir-ne l’original.
Cartell instal·lat al mur exterior del recinte de les Esglésies. / Fotografia allotjada al blog recordsdeterrassa.wordpress.com
També es troba recollida a Sant Pere, la meitat de la creu de la Plaça de la Creu Gran, l’altra meitat de la qual, es troba en poder de l’escultor Ros, que ens la lliurarà.
–Una vegada salvades aquestes esglésies –ens respon– la C.N.T. posà a la meva disposició tres militants, autoritzant-los per a fer guàrdia. Teniu, veieu?…
I ens allarga un paper que diu “Se autoriza a los compañeros, para prestar guardia permanente en la Iglesia de San Pedro”. A continuació hi ha els nomes dels vigilants, Constantí Ferrer, Enric Catalan, Emili Espada i Josep Rigol. Al peu diu “El comitè”, i va avalat amb un segell de la “Federació Local de Sindicatos Únicos, C.N.T.-Terrassa, A.I.T.”
–Vull aprofitar aquesta ocasió –continua– per a manifestar el meu agraïment a la F.A.I. i C.N.T. i especialment als referits militants, els quals, durant tretze dies consecutius, han muntat guàrdia en tot moment, junt amb mi. Foren una ajuda eficacíssima i aquests companys de guàrdia estaven ben contents de prestar aquest servei.
Amb ells procuràrem salvar el que s’havia escapat de la crema, instal·lant-ho en bon lloc.
–I a més d’aquest gran servei, quins d’altres n’haveu prestat? –preguntem.
–Salvat tot el material artístic contingut a Sant Pere, vareig començar a fer gestions a fi d’aconseguir que l’Ajuntament m’ajudés, per tal de poder anar a veure si després de les cremes practicades en les capelles i ermites dels voltants, s’havia salvat alguna cosa- Eren uns moments molt greus aquells, i les autoritats locals tenien feines més importants a fer que ocupar-se de salvar retaules. Vaig insistir tant, però, que em fou facilitat un camió i alguns homes dels serveis de les brigades i amb ells vaig començar a visitar aquells llocs. I heus axí el que fins ara he trobat.
Ens fa entrar a dintre l’església de Santa Maria, plena d’objectes recollits i comença per mostrar-nos un meravellós retaule.
–Aquesta joia artística, l’he treta de l’ermita de Can Tries i és la troballa més important que he fet. Data de principis del segle XVI.
El retaule és presidit per l’escena de la Crucifixió, amb quatre altres pintures al costat, representant l’anunciació, la Il·luminació, en Naixement i l’Adoració dels Màgics, pintures molt delicades i clares.
–Ço veritablement notable d’aquest retaule, és el marc i ornamentació dels quadres, formats en estil gòtic molt fi i delicat.
Tot seguit, ens mostra altre excel·lent retaule, tret de la capella del Sanatori de Can Viver, que s’ha pogut extreure íntegre. Aquesta valuosa peça artística, que data aproximadament de l’any 1612, era presidida per una imatge no trobada. Als costats, hi ha dues esplèndides pintures de dos evangelistes i dintre aquests quadres figuren retratats, segons era costum aleshores, els primitius propietaris de Can Viver. A la part superior, figuren algunes altres pintures religioses.
L’amic Rigol, es mostra entusiasmat amb el que ens ensenya i en parla amb gran amor. Celebra que s’hagin pogut salvar aquestes joies, gràcies a que els focs foren fets fora del temple. Es lamenta, en canvi, que a l’ermita de Sant Jaume, d’Olesa, s’hagi perdut tot, absolutament tot, retaule i tapissos inclòs. Igual sort ha corregut l’ermita de Sant Julià d’Altura, d’on sols s’ha salvat una valuosa creu gòtica, de pedra, i un curiós “aiguamanil”, espècie de gerra que es trobava abans a les sagristies, tots els trossos de la qual han estat curosament recollits. Aquestes dues darreres ermites han quedat totalment destruïdes.
En Rigol segueix mostrant-me els objectes per ell recollits.
M’ensenya un petit fragment d’escultura, recollit a l’ermita de Sant Miquel del Taulell, en el terme d’Olesa, ermita aquesta l’edifici de la qual, interessant arquitectònicament, ha restat en peu.
De l’església de Viladecavalls, s’ha salvat un preciós gerret de Talavera, molt interessant. Unes troballes molt remarcables, són les efectuades a l’ermita de Santa Margarida. Són aquestes, una petita capelleta petitòria d’almoines, molt destacable des del punt de vista artístic. A més, hi fou trobat un Sant Crist, que data aproximadament del 1617, d’una talla artística interessantíssima. Fou desenterrada també una casulla que havia estat amagada previsòriament, valuosa per estar formada amb aquelles curiosíssimes sederies valencianes dels segles XVI i XVII, d’una coloració exquisida.
A més d’això, es troben recollits en els temples de Sant pere, nombrosos altres objectes, com canalobres, llibres, les pintures i retaules continguts a la casa rectoral i a part d’altres coses menys importants, es guarda el Codi de l’Arxiu Eclesiàstic Parroquial de Terrassa, del segle XI, tan famós, i nombrosos pergamins del segle XV en endavant, pertanyents a la parròquia del Sant Esperit.
Em diu encara Rigol, que s’ha aconseguit salvar les dues grans pintures de l’altar de l’església de Sant Francesc (Hospital) i que ara es traslladarà per tal de salvar el que es pugui, de l’església del Sant Esperit, car es té esperances que alguna part del grup escultòric de la cripta, a que no totalment, es podrà salvar, així com les escultures d’En Llimona, de l’entrada principal, ara destruïdes, que es confia podran ésser reconstruïdes.
De dreta a esquerra, Josep Rigol, Conrad Padrós, Salvador Cardús i Florensa, Baltasar Ragón i el fill de Cardús, a davant de la rectoria. Tots ells van col·laborar en la conservació del recinte de Sant Pere. / Fotografia allotjada al blog recordsdeterrassa.wordpress.com
Després, ens diu que compta amb una bona col·laboració, per a la tria i recopilació de documents i llibres trobats, en la persona de l’amic Salvador Cardús, tan competent i únic en aquestes coses, a casa nostra.
Preguntem si tots aquests materials i objectes recollits, passaran a formar part del futur museu de la ciutat, i en assentir-hi, li diem si aquest serà portat a cap en els mateixos edificis de Sant Pere.
–No us puc dir res, sobre això. La disposició d’aquests edificis, no és molt propícia per a la construcció de museus, que avui dia es construeixen ben airejats i il·luminats, amb amplis finestrals, allunyant-se de tot allò que fa pudor de vell i florit. Però això és un criteri personal i de fer no es pot dir res en clar, essent preferible esperar el que ben aviat es decidirà.
–I ara? –demanem.
–Ara, a continuar incansablement aquesta tasca de recollida d’objectes artístics. Cal visitar totes les capelles i ermites del terme, incautant-se de tots els objectes que s’hagin salvat. Llàstima que jo no conti amb cap ajuda, car és una tasca gran i llarga, i com més es retardin aquestes recollides, major perill corren els objectes que han pogut ésser salvats i no poden ésser retirats per manca de temps. Si algú m’ajudés…
Aquesta frase final, em recorda quan sóc fora d’aquells llocs, que tot es conserva gràcies a l’esforç de l’amic Rigol, al qual hem estret ben fortament la mà, en acomiadar-nos, com si en aquesta estreta volguéssim patentitzar-hi la nostra admiració per la seva gesta patriòtica.
Podeu veure les pàgines originals on l’article va ser publicat aquí: EL DIA, 08-08-1936
Terrassa fa 75 anys 
Posted on 8 Agost 2011
0