Un soldat terrassenc republicà a la sublevació feixista d’Eivissa

Posted on 18 Agost 2011

0


La següent entrevista va ser publicada al diari L’Acció el 18 d’agost de 1936, i ens explica com va viure un soldat terrassenc la sublevació feixista i els primers dies de conflicte a Eivissa.

Assabentats que a la nostra ciutat havia arribat un dels soldats que la sedició feixista atrapà prestant servei a la illa d’Eivissa, estant en el nostre ànim servir als lectors de totes aquelles informacions locals o generals que tinguin originalitat i puguin despertar algun interès, anit ens personàrem al domicili de l’al·ludit minyó, el qual ja un xic restablert de les fortíssimes impressions rebudes durant els dies d’insurrecció, es mostrà en extrem disposat a contestar les preguntes.

Coincideix que el soldat del cas és un ferm militant de les nostres idees esquerristes, i alhora un actiu soci de la nostra Casa del Poble. S’anomena Miquel Osuna; viu en companyia dels seus pares i germans a la carretera de Matadepera, 138. No cal dir com els seus familiars són uns convençuts republicans, especialment el seu pare, bon amic, de professió carter, i conegudíssim a la nostra ciutat.

Preguntem a l’heroi quins foren els primers preparatius que els soldats observaren a la illa, i què els pogué fer creure que passava quelcom d’anormal.

—El moviment –ens diu– s’inicià a Eivissa el dia 18. Nosaltres, de moment, no sabíem res en absolut. Ens manaren que baixéssim les metralladores a baix el port i així ho férem. També hi portàrem granades de mà i fusells.

—Qui capitanejava la força sediciosa de la plaça?, li preguntem.

—Un capità anomenat Rafael Garcia i Ledesma. També hi havia dos tinents, quatre sergents i diversos caporals. Més tard, el capità fou desposseït del comandament de la illa i al seu lloc s’hi posà un comandant anomenat Mestres, el qual s’erigí amo absolut de la posició.

—Els soldats us donàreu compte aviat del moviment feixista?, seguim preguntant.

—L’endemà mateix, ens contesta. Sentíem les notícies de Ràdio Barcelona i Union Radio Madrid. També ens donàrem compte que passava quelcom d’anormal, degut a unes detencions que practicà l’alcalde d’Eivissa el qual era un ferm republicà. Detingué la majoria de carlins de la població.

—…?

—Nosaltres havíem de marxar a Inca, però com sigui que es rebé una ordre del general Franco, ens quedarem a la illa. En l’ordre aquesta també es deia que calia que es declarés l’estat de guerra i així es féu. Llavors vegérem amb gran astorament que la nostra oficialitat havia augmentat considerablement. Tots els militars que havien estat declarats cessants pels governs republicans s’incorporaren de nou als seus llocs. Entre ells hi havia el comandant Mestres, el qual, com us he dit, s’erigí en cap absolut del moviment en la plaça militar.

—Llavors –ens continua explicant– fou destituït l’alcalde i els presos foren deixats en llibertat. Tots ells pujaren dalt del castell i començaren a esclatar crits de visca el feixisme i altres del mateix caire.

—Quan començà el terror a la illa?, preguntem.

—Tot de seguida. Foren tallats els fils de les ràdios com també fou destruït tot allò que el poble podia fer servir per a comunicar-se amb les persones de fora la illa. També començaren les detonacions, les quals foren fetes en nombre considerable. Solament funcionaven dos o tres aparells de ràdio, els quals, com és natural, donaven les emissions de Ràdio Sevilla, Ràdio Ceuta i Ràdio Saragossa. A nosaltres no ens deixaven portar ni llegir paper de cap mena. Contínuament érem catxejats.

—…?

—Feia pocs dies que durava aquest estat de coses, quan un matí, vegérem volar un avió lleial al Govern. Aquest avió, després de donar diverses voltes per sobre la població, deixà caure unes proclames. D’amagat dels nostres superiors en llegírem algunes. Eren escrites per altres soldats de Formentera, els quals s’havien escapat amb un trimotor fins arribar a Menorca. Des d’allà ens enviaven les fulles; i en les mateixes ens deien que no disparéssim contra ells, doncs vindrien a alliberar-nos. El nostre entusiasme fou gran, encara que velat per l’angoixa, perquè sabíem que quan vindrien ens voldrien obligat, vulgues o no, a disparar contra ells. En aquelles proclames també ens comminaven els nostres caps a rendir-se, i si no vindrien al cap de vuit dies i bombardejarien la illa.

—…?

—Efectivament. Passaren vuit dies en perfecta calma, però en el dia anunciat, de bon matí ja aparegueren els avions. A la mar també observàrem l’aparició de dos vaixells de guerra. Foren llançades damunt de la població unes proclames que deien que ens rendíssim dintre el terme d’una hora. Passada aquella hora, ens donaren dues més. Després dues més i llabors sí que ja començà el bombardeig. Els avions deixaven anar les seves bombes molt a prop nostre, sempre però amb la cara i perícia de no tocar la població civil. Cal remarcar que dintre la ciutat ja no hi havia ningú. Tothom era al camp. Solament es quedaren els religiosos. Jo vaig veure amb els meus propis ulls com uns capellans es llevaren les sotanes i començaren a disparar una metralladora. Els feixistes d’Eivissa enrolats al moviment cobraven tres pessetes diàries i tenien el menjar franc. Tot això era subvencionat pel conegut milionari de la illa, anomenat Abel Matutas. Durant els dies de calma, els feixistes celebraren un consell i acordaren que els presoners havien d’ésser morts el dia 11 de l’actual. Afortunadament això no es pogué portar a terme, doncs abans pogueren ésser alliberats. El comandant Mestres féu allistar a dos fills seus que encara no tenien 15 anys. També foren demanades tres lleves endarrerides. Era així com es trobava la illa en el moment del bombardeig. Una vegada acabada la lluita del primer dia que fou interrompuda per la vinguda d’un vaixell anglès que s’emportà a tota la seva població, passàrem una nit de calma. L’endemà, a punta de dia, vingueren altre volta els avions i els vaixells. Aquesta vegada hi havia un vaixell més. Anava carregat de milicians. Els nostres caps, ens digueren que allò era un vaixell rus.

—…?

—Una canoa del govern amb bandera blanca entrà al port per tal de parlamentar, però fou rebuda amb foc de metralladora. Llavors es retirà en espera d’altra ocasió oportuna.

—Quants soldats catalans éreu?, li preguntem.

—Uns 12. Tres d’ells –ens diu– es feren escàpols la tarda del bombardeig, que era el dia 9. Nosaltres també decidírem escapar-nos a la nit. Abans però, jo mateix, amagat al corn del meu casquet vàreig portar un paper un paper als presos dient-los que aviat serien alliberats. Per cert que aquella tarda em vingué ben prim que no m’afusellessin a mi. Estàvem parlant amb els companys catalans i jo vaig dir: “Quant violent és haver de matar el meu pare o els meus germans, si ara vénen a alliberar-nos!”. Això ho sentí un caporal, el qual ho digué a l’oficialitat. Vàreig ésser cridat davant els oficials i tot seguit em desarmaren. A continuació em feren sortir a fora i em venien al darrera amb la pistola als dits. En aquell moment ja em veia mort. Sembla però, que els vaig fer llàstima. Amb tot em castigaren posant-me a la custòdia d’una metralladora emplaçada al lloc més alt de la població. Com sigui que el bombardeig dels avions continuava, vaig haver-me d’amagar diverses vegades, doncs els trets de les metralladores lleials rebotien molt a prop meu. Sort que vora d’allí hi havia una gran roca que em tapava. Més tard vingueren els oficials i amenaçant-me em digueren: “Per ací pujaran els teus, i tu mateix hauràs de matar-los”.

—…?

—Quan es féu fosc baixàrem a arreplegar-nos a la caserna. Tots els catalans estàvem a punt. En un moment que els oficials rebels anaven a reunir-se en un quarto, nosaltres emprenguérem la fugida costes avall. De seguida ens perseguiren amb tots i altres coses, però nosaltres semblava talment que tinguéssim ales. Aquella nit caminàrem uns 22 quilòmetres.

El nostre soldat fa una petita pausa i continua:

—En fer-se de dia, ens férem amb una canya ben llarga a dalt de la qual hi lligàrem un mocador. Les nostres guerreres les estripàrem. A mig matí divisàrem les columnes comandades pel capità Bayo. Llavors sí que el nostre entusiasme fou indescriptible. Oi més el meu, quan entre els milicians vaig reconèixer quatre terrassencs. Eren d’Estat Català i s’anomenen Labòria, Òdena, Pallejà i de l’altre no recordo el nom. Abraçat amb ells, plorava ben bé d’alegria.

—…?

—Seguidament s’organitzà la columna i després d’unes hores entràrem a la població. Quan ja amos de la ciutat tustàrem la porta del domicili del capità de la guarnició sentírem dos trets. Entràrem i trobàrem dos cadàvers. El del capità i el de l’encarregat de la telegrafia. El comandant Mestres sostingué un tiroteig amb els nostres i després d’alliberar els presos, s’escapà muntanyes amunt en companyia del seu capità ajudant. Crec que els trobaren morts després d’uns dies de minucioses recerques.

***

És hora d’acabar la nostra conversa amb el simpàtic soldat. Encara ens diu que ell demanà al capità Bayo el deixés venir a veure la família, a la qual cosa accedí el brau militar, i més que militar, comprensiu camarada.

—Vaig venir –em diu– en un vaixell d’infermeres. I ací em teniu altre volta entre els meus u amb la impressió d’haver viscut un somni en extrem desagradable.

***

Que la història dramàtica i heroica d’aquest soldat, senzill xicot i anònim ciutadà, sigui l’exemple viu d’una gesta de maldat i traïció que no oblidaran les generacions per durant llargs segles.

Ara com mai, més que mai…! Tots els bons de cor han d’unir-se al calm que com una bandera flamejant s’aplana damunt la terra espanyola fidel, oasi de llibertat: “Mori el feixisme”!