El diari terrassenc ‘L’Acció’, al front d’Aragó (I)

Posted on 26 Agost 2011

0


L’article que us presentem a continuació descriu en primera persona el front d’Aragó. Va ser publicat al diari L’Acció del 25 d’agost de 1936. El redactor, que signa com a M. Almirall, va viatjar amb l’expedició de queviures que va sortir de Terrassa el dissabte 22 d’agost. A Terrassa 75 continuarem publicant articles relacionats amb aquest viatge al front de guerra.

Al front, amb els companys d’Acció Catalana

Amb l’objectiu de traslladar un camió ple de queviures a les avançades del front, en les quals hi ha diversps conciutadans nostres, a dos quarts de quatre de la matinada del dissabte, sortírem de Terrassa en direcció a Aragó.

Els queviures que portàvem havien estat recollits pels elements d’Acció Catalana. També en el mateix camió portàvem una sèrie d’objectes destinats a Monzón. A canvi d’aquests objectes els de Monzón havien concertat amb el Comitè de Proveïments de la nostra ciutat –i així es complí– que ens donarien un carregament de sucre.

Assabentats que s’efectuava aquesta expedició, volguérem aprofitar aquesta poc corrent ocasió per visitar el front. Sol·licitàrem una plaça en els cotxes, la qual ens fou concedida.

Això ens permetrà d’escriure quelcol d’allò que és actualment la lluita en el front, i alhora també servirà perquè els nostres lectors s’assabentin de les actuacions que porten a terme conciutadans que actualment es troben defensant les nostres vides i l’honor de les terres espanyoles.

Com ja comprendran els lectors, un viatge d’aquesta mena s’efectua amb un nombre insospitat d’entorpiments, cosa que fa retardar de forma notable l’itinerari projectat pels organitzadors de l’expedició. Cal assenyalar que són més controlades les guàrdies dintre de Catalunya, que no les de terres aragoneses. A Aragó ja saben u estan convençuts que el vertader perill és al front i no dintre les ciutats. També saben que les armes llargues han d’ésser portades al front, i és per això que ells, si alguna en porten per l’interior dels pobles, és de caça.

La primera parada

Iniciada la nostra marxa fins a Cervera res que sigui digne d’esment poguérem anotar. Llevat de les moltes parades ocasionades per les guàrdies de les carreteres, el nostre viatge es portava a terme de forma magnífica. Quasi en totes les guàrdies conversàvem un xic amb els milicians. Ens notificaven les ràtzies efectuades entre la gent de dreta de les diverses localitats i es mostraven molt entusiasmats per l’aconseguiment de la victòria. Poden creure els lectors que el que és en el cantó de Lleida s’ha fet neteja, i ben forta.

A Cervera fou mort un altre dels germans Aymerich de Terrassa

A Cervera solament, han estat mortes unes 125 persones. Entre els cadàvers ens notificaren que hi ha els de dos conciutadans nostres anomenat un d’ells Aymerich, exsabater, i que fins fa poc estava domiciliat al carrer de la Fontvella. De l’altre no n’hem pogut saber res en concret.

Igual ha passat en moltes altres poblacions. Els milicians catalans s’assabenten de les barbaritats que cometen els facciosos i en justa represàlia, van a l’extermini dels malvats feixistes.

El signe roig de la revolució

En entrar a Mollerusa, després d’unes dues hores i mitja d’anar amb cotxe, notem que de tots els balcons de la població en penjen draps vermells als pallers, als traus de les americanes dels homes, al pit de les dones i fins als collars dels gossos. En fi, tothom porta distintiu vermell com a ensenya obligatòria.

També durant el nostre viatge notem que totes les esglésies han estat cremades. Algunes d’elles destruïdes de soca-arrel.

Com a primera etapa del nostre viatge, férem estació a Lleida. A aquest lloc uns comissionats de la nostra expedició anaren a la Comissaria de la Generalitat per tal de demanar permís per anar al front. Mentrestant, nosaltres els esperàvem.

Les hores de vibració i entusiasme que està vivint Lleida són inanerrables. Per tot es respora activitat. Ací s’organitza de forma importantíssima el servei de proveïments de les columnes. Les entitats obreres controlen escrupulosament tots els moviments de les persones que surten al front. En tot el llarg del passeig de Lleida hi ha camions requisats a punt d’ésser duts al front. No pecarem d’exagerats si diem que n’hi havien uns 700.

Lleida enllà…

Una vegada degudament autoritzats sortim de Lleida. Després de passar per alguns controls ens dirigim al poble de Binèfar. Ací ja comencem a notar una gran soletat en el paissatge. Abans hem passat per davant dels hospitals de sang de Lleida. Aquesta soletat ens sorprèn, doncs sabem que el front es troba molt lluny. Amb tot, aquesta esborronadora soletat ja no ens deixa més i durant quilòmetres i quilòmetres no ens encontrem amb cap persona. Després de córrer molt arribem a Almacelles, darrer poble de Lleida. No ens hi aturem pas, doncs la nostra intenció és arribar a algun dels fronts. Pel camí, trobem cotxes d’aprovisionament, els quals són destinats a les primeres columnes. Arribem a Monzón, poble aragonès, i després de fer-hi estació, ens veiem sorpresos per la vinguda d’una columna que es dirigeix a Tardienta lloc ocupat per les nostres forces. Aquesta columna és comandada per Trueba, el qual arriba juntament amb els milicians. Entre els milicians saludem un brau terrassenc, soci de la nostra Casa del Poble, anomenat Frederic Montblanch.

El cap de columna Trueba, parla per a “L’Acció”

Aprofitem l’avinentesa de què en Trueba, el qual és el comissari polític d’unes de les columnes, coneguda per “columna Barrio-Trueba”, es trobi a Monzón i li sol·licitem unes paraules per la premsa de Terrassa.

Li fem unes preguntes i ens diu:

–La moral dels nostres és excel·lent. Els nostres objectius, no us càpiga dubte, els aconseguirem.

També ens diu que en el front no existeixen diferències polítiques, doncs allí tothom lluita per la llibertat. Ens explica que ells contínuament llancen des dels avions proclames als soldats i guàrdies civils i d’assalt, perquè es rendeixin. Alguns ens creuen i es passen a les nostres files.

–…?

–La vertadera força –ens diu– està en el poble, i les llibertats que s’aconsegueixin no hi ha pas dubte que hauran de deixar pas a què la major part de coses siguin comuns.

–…?

–Nosaltres lluitem sota el signe de Front Popular i nosaltres no anem ni contra Azaña ni contra Companys, doncs considemrem que aquests senyors s’han fet càrrec del moment i estan disposats a donar satisfacció al poble.

–…?

–Tant a Espanya com a Catalunya, en aquest moment han de deixar els programes polítics apart i construir conjuntament una nova nació. Això donarà satisfacció a les persones que lluiten, perquè de debò hem de considerar que és la veritat del moment.

Seguim conversant extensament amb Trueba, fins que aquest, amb una gran veu autoritària, que contrasta amb el seu aspecte humil, comença a donar les oportunes ordres per la marxa de la seva columna. Ens acomiadem d’ells amb una forta estreta de mà.

A tres quilòmetres dels feixistes

Mentrestant, el nostre camió ha estat descarregat dels articles destinats a Monzón, i ara ens dirigim ja de ple envers el front. Anem a Alcalà del Obispo, poble que ara està batehat amb el nom de Alcalà del P.O.U.M. Està situat a uns 11 quilòmetres de les trinxeres enemigues. En ell hi ha nombrosos expedicionaris terrassencs, dels que marxaren primerament.

Ara passem pels pobles de Fayenas, Cícar i Novales. Tots aquests pobles es confonen amb la terra, doncs les cases són de fang. Els interiors presenten gran pobresa, apenes hi han persones. Tothom és al front a lluitar. A les guàrdies hi ha, o bé vailets de 15 anys, o ancians de 70 en amunt. Els altres són necessaris al front.

Seguim la nostra marxa enmig dels deserts d’Aragó i passem per altres pobles els noms dels quals no estan registrats a la carretera. Entre ells hi han Selquís, Alhueca de San Roman, Pertusa, Antillon.

En aquest últim poble ens fan parar els cotxes prohibint-nos el pas. A un quilòmetre d’allí s’hi troba el poble de Siètamos, on els facciosos fan blanc amb la seva artilleria emplaçada a Monte Aragon. Ens expliquen per on hem de passar i reempreem la marxa. Pel camí, trobem, en un costat de la carretera, els cadàvers de set feixistes els quals, en vida, actuaven, ja fa uns dies, com a espies.

Alcalà del P.O.U.M.

Ara passem per Sesa i seguidament penetrem a les zones de la reraguarda del front. A uns pobles més amunt, dalt d’una muntanya hi veiem el poble d’Alcalà del Obispo. Està ocupat per forces dels quarters de Barbastro.

Entre els lleials del poble hi trobem sis terrassencs. Tots ells amics nostres i compants de l’Unió Local de Sindicats i del P.O.U.M. Són les cinc de la tarda i encara no hem dinat. Els amics terrassencs ens acompanyen a una casa d’allí i un moment després ja estem entaulats.

Quan ja anem quedant més animats i el nostre camió ha descarregat els queviures per als nostres amics de Terrassa, anem a donar un tomb pel poble. Arreu veiem cascos de granades. Preguntem i ens diuen: –Durant tota la nit passada hi ha hagut concert. Els feixistes ens han bombardejat des de Monte Aragón.

També ens expliquen que durant la nit han detingut tres feixistes que des d’una de les finestres del poble es dedicaven a fer senyals a les forces enemigues.

Un dels nostres acompanyants ens diu:

–Si marxem un xic més tard podrem presenciar l’execució d’aquests feixistes. Creieu que és un plat fort.

Donem la volta pel poble i en arribar al cementiri som testimonis presencials d’una escena horrososa. Les bales dels canons han bombardejat els taüts dels morts i arreu hom veu ossos i cranis en descomposició.

Sempre acompanyats dels terrassencs, anem a dalt de l’església. Des d’aquell lloc divisem Siétamo i Monte Aragón. Ens expliquen que a Siétamos solament hi han morts.

Encara voltem més pel poble. Veiem arrenconats pels carrers els habitants de la població. Les dones i els infants miren de manera furtiva i amb gran reserva. Els homes també semblen autòmates, o criatures.

D’aquest lloc podríem explicar-ne importants coses, que creiem serà millor que per silenci de guerra ens callem. Amb tot, podem dir que la moral d’aquells terrassencs és esplèndida i que tots ells es troben disposats a lluitar per l’aplastament del feixisme.

En el poble d’Alcalá del Obispo hi ha uns sis cents soldats. Tots ells perteneixen a la columna lleial del coronel Villalba, la qual residia als quarters de Barbastro.

L’heroisme d’un terrassenc

Per cert que cal parlar de la gesta d’un terrassenc entre aquests soldats. Dies passats els soldats es mostraren rezelosos contra els seus oficials. En un moment d’exasperació anaven a matar-los. Un terrassenc anomenat Lloberas, es posà al seu davant i a gran crits els feu veure el gran disbarat que anaven a cometre. Quedaren convençuts; però ara les forces són comandades per una part de soldats i altra d’oficials.

Per tal que no se’ns fes de nit en ple front, ens despedírem dels nostres amics, els quals ens acompanyaren fins el peu de la població.

La nostra despedida fou emocionant i inoblidable.

Baixàrem altra volta pel camí que passàrem en pujar i en ésser a Monzón i després de carregar sucre al nostre camió, ens dirigírem a Almacella on sopàrem u férem nit. Eren moltes les sensacions que durant tot el dia havíem rebut i ens trobàvem necessitats de repòs.

***

L’endemà o sigui el diumenge, part de la nostra expedició regressà a Twrrassa. Solament quedà un cotxe amb el qual tornàrem a internar-nos en terres aragonenes. Aquest cotxe portava un parell de rètols que deien “L’ACCIÓ Terrassa”.

Demà parlarem extensament d’aquesta segona etapa del nostre viatge, en la qual tinguérem el gust d’abraçar molts conciutadans, els quals posen del front estant, el nom de Terrassa en un lloc gloriós.

M. ALMIRALL