Espartacus Puig i el front d’Aragó (I)

Posted on 30 Agost 2011

0


Fa uns dies vam publicar a Terrassa 75 el doble reportatge amb què el diari L’Acció va cobrir l’expedició de queviures organitzada pel Centre Catalanista Republicà. Al mateix viatge al front d’Aragó hi va viatjar Espartacus Puig, persona destacada dins del moviment obrer terrassec, que va escriure les vivències de l’expedició per al diari El Dia. Amb aquest article, publicat a El Dia del 25 d’agost de 1936, comencem la publicació dels seus relats.

Degut a la gentilesa dels amics d’Acció Catalana, se’ns invità a acompanyar-los a portar un camió de ple de gèneres, roba, aliments als fronts d’Osca i Saragossa. Al mateix temps, se’ns ha demanat un petit reportatge i la impressió del nostre viatge.

Nosaltres amb molt de gust anem a correspondre, a la mida de les nostres forces i voluntat. Tal vegada no sigui un reportatge sensacionalista, però si podem afirmar que portarem a aquestes quartilles tot el que hem vist i sentit en aquest breu viatge per terres de Saragossa.

Eren més o menys les 3.40 de la matinada del dissabte, quan sortirem en caravana, un camió replè de patates, mantes, llaunes de conserves, galetes, vins generosos, etc., etc. i tres cotxes d’escorta.

El camió portava aquesta eloqüent pancarta: “La ciutat de Terrassa porta aliments als combatents”.

El viatge fou una delícia. Des de la nostra ciutat fins Alcalà de l’Obispo és una cosa meravellosa. Camps d’ametllers, boscos de frondoses oliveres, presseguers, pereres, avellaners, extensions indesxifrables d’àlbers, pollancres, acàcies superbes, vinyes magnífiques, camps grandiosos de blat, de moresc, hortes plenes de verdures… El paisatge i el panorama no podien ésser més atractiu i encisador. Totes les hortes del pla d’Urgell, estan polidament cultivades.

Els llauradors i pagesos de tots els pobles grans i petits estan ocupats en la tasca de collir el riquíssim gra de blat dintre les seves espaioses eres. ¡Que bonic és veure aquella gent del terròs, atrafegada en els seus horts i eres, preparant l’aliment de tots! L’astre rei, el sol, els torra com grans de cafè i ells, els bons camperols ¡tan satisfets del seu digne treball! ¡Treballen el gra diví que ha de nodrir els germans combatents! ¡Estan orgullosos de la seva obra benèfica!

Després d’haver passat per Igualada i Jorba notàrem quelcom que ens despertà la curiositat molt vivament. Veiem que totes les cases, balcons i finestres, hi ha penjats draps vermells. Als campanars de les ex-esglésies es veu onejar la bandera roig-negre i en algun edifici, les republicanes i catalanes. Però, fent honor a la veritat direm que la bandera roja, és la que més abunda a tot arreu. Lleida mateix, no solament veu exornats els edificis públics amb el símbol roig, sinó que, a més, no es veu un sol transeünt que no porti al trau de l’americana l’emblema roig. Hi ha dones que el porten al pit, sostingut per una agulla i altres que el porten a la polsera. Àdhuc les cavalleries porten en llurs guarniments els distintiu vermell, i a més –si l’intel·ligent lector no s’ho ha de prendre en broma– direm que els gossos que circulen pels carrer de Lleida porten al coll en forma de collar el símbol de la revolució que s’està desenvolupant a Catalunya i Espanya.

Esmorzàrem a Lleida i carregàrem de benzina per tal de continuar el nostre llarg viatge. Allí se’ns digué per persona ben assabentada i autoritzada, que feia pocs dies havien estat afusellats 74 feixistes al mig de la plaça pública, entre els quals hi havia molts capellans de mala reputació. Calaren foc a un polvorí del castell de Lleida, però pagaren car el seu acte els feixistes. Vàrem treure la impressió que a Lleida han passat per les armes de 700 a 800 feixistes, inclosos els molts oficials que hi prengueren part i que pagaren a bon preu la seva traïció. Que Déu els beneeixi! Amén.

Un altre fet que volem consignar, és que totes les esglésies que veiérem han rebut el baptisme purificador del foc.

Sortírem de Lleida, a les onze, aproximadament, camí d’Almacelles, Binefar i Monçó. La nostra caravana era saludada entusiàsticament per homes, dones i infants en tot el seu recorregut, amb el puny enlaire. A la sortida dels pobles, ens esperava un formiguer de vailets amb el braç enlairat i aquesta exclamació sortí dels seus llavis: “Salut, companys!”. A Monço, hi arribem a tres quarts d’una del migdia.

Descarregàrem els gèneres i roba que havíem de lliurar a canvi de sucre i s’establí l’intercanvi de productes sense que hi hagués d’intervenir per a res, el diner. Això és ja un principi de comunisme, de socialisme integral.

Abans de marxar, tinguérem la sort de parlar personalment amb el comandant Trueba, que actua conjuntament amb el del Barrio, a Tardienta. És un home jove, viu, fort i optimista i d’un natural simpàtic i ens digué, responent a les nostres preguntes:

–La moral dels nostres milicians, és insuperable. El poble aragonès vibra d’emoció en veure les milícies catalanes que van al front, a defensar les seves llars i les seves llibertats. L’enemic està desorientat i molts dels adversaris forçats, esperen l’ocasió favorable de passar-se amb nosaltres.

Contestant a altres preguntes nostres, respongué que la situació creu que es solucionarà en sentit socialitzant i que es formarà un estat d’índole que protegeixi la petita burgesia, que avui sent com el poble obrer la necessitat de reivindicar-se. Acabà dient que cal avançar sempre i recolzar el Front Popular, el Front Popular i el Front Popular.

Encaixàrem i vàrem abraçar-nos fraternalment. El veiérem marxar somrient amb els seus braus xicots, camí de Tardienta. Nosaltres partírem vers Alcalà del Obispo, desitjosos de veure i abraçar els nostres amics egarencs.

Abans d’arribar-hi, passàrem per diferents punts i en ells ens contaven episodis i fetes feixistes. Un pobre home, aragonès pur, ens contà que a Alfaro, els criminals facciosos havien afusellat 800 ciutadans honrats. Alguns d’ells moriren enmig dels pitjors martiris.

Un altre cas interessant és que dos capellans capitanejaven les hordes assassines, un dels quals en reaccionar de la barbàrie realitzada, demanà que se l’afusellés i seguís la mateixa sort que els 500 morts.

Aquest és un acte lloable i valent. Aquest capellà, encara conservava quelcom de bo en el seu cor. Jo l’hauria absolt. No obstant, els seus amics no li ho perdonaren i el passaren per les armes. L’altre capellà aplaudia amb totes les seves forces els afusellaments en massa.

En altre poble, se’ns atansà una bona dona, molt entrada en anys, amb el rostre pla de llàgrimes i un bàcul en la mà dreta, per recolzar-se, que ens digué

– Quina bona gent sou els catalans! Què seria de nosaltres sense la vostra ajuda! Fills nostres, no ens deixeu!

Aquestes paraules sortides de la boca d’un ésser tan respectable i venerable, ens entendriren i entraren en el més profund del nostre cor.

Seguim devorant quilòmetres i més quilòmetres i en arribar a un altre poblet anomenat Antillón, si no m’és infidel la memòria, rebérem l’esgarrifosa impressió de presenciar al natural, els cossos de set cadàvers d’homes afusellats pels lleials i en aquell moment estaven els seus cossos cremant.

El fum era dens. El quadre fúnebre. És la guerra…

Els camperols que efectuaren aquesta represàlia als feixistes, ens contaren els abusos que els morts els havien infligit..

–Ens ho robaven tot. Ens prenien les fruites de les nostres terres. Ens prenien les dones i filles… hem liquidat el compte amb ells. Ja no ho faran més.

En llur majoria, són il·lustrats i no han vist mai el mar. Aquesta gent, ens diguérem, són irresponsables del que han fet. Tants segles d’odi i iniquitats aplegades en els seus cors, han de rendir aquests fruits.

En aquest poble ens assabentàrem que el divendres havia arribat la columna del germà d’Ascaso, amb nou camions i ja estaven al Cementiri d’Osca.

Una de les coses dignes de remarcar, és que a Sesa i altres poblets limítrofes, els pagesos i la gent que treballa en les labors del camp, ja llaurant la terra, ja extraient el gra de blat de les espigues de les eres, ja recollint els fruits de les hortes riques, tots aquests cepats camperols, treballen amb l’arma a l’espatlla.

A Novales, altra pagesa, anomenada Horàclia Vescos, de 59 anys d’edat, ens digué:

–Si els catalans marxen, estem perduts. Jo us beneeixo “guapos mozos”.

Finalment poguérem arribar a Alcalà del Obispo, a les 3 de la tarda. Veiérem cares conegudes. Nosaltres confessàrem els nostres desigs: Jo buscava el meu estimat germà Amadeu Cahué. No el vaig veure. En preguntar per ell, em digueren que havia marxat a Lecinyena, amb les restants forces.

En no trobar alguns amics que em són molt estimats i sobretot N’Amadeu Cahué, ho confesso amb entera sinceritat, vaig restar una mica trist i desil·lusionat. Haig de confessar aquesta feblesa meva, car jo no sóc d’altra manera.

Menjàrem una mica de pa i amanida de tomàquet. Els amics milicians ens ensenyaren l’obra nefasta de l’enemic, situat a les muntanyes d’Aragó, que estan prop d’Alcalà del Obispo.

Tres edificis són els perjudicats per la metralla feixista. Un d’ells, és una escola de nenes, del carrer Baixa. Altre dels perjudicats edificis, és un situat fora del poble. Un tercer, el cementiri de la localitat. Es veuen per terra, esquelets macabres i calaveres, amb pudor pestilent. Com a resultat d’aquesta mala jugada, morí un comandant lleial. Tres morts més, de paisans i diversos ferits, entre ells, el valent company Àngel Ricart, de Terrassa, per efectes de la metralla de l’artilleria enemiga, però sense gravetat. S’emportaren, els adversaris, quatre joves presoners i no s’ha sabut res més d’ells.

Com sigui que els milicians de Terrassa, a l’endemà següent havien de marxar a Lecinyena a juntar-se amb els seus companys, els carregàrem de queviures i objectes que els portàvem de Terrassa, en un camió seu, que els havia de conduir.

Ens acomiadàrem molt efusivament i allà deixàrem als nostres amics i un batalló de Barbastro. Ni volguérem anar a Siétamo car està molt aprop, a quatre o sis quilòmetres d’Alcalà del Obispo. El poble de Siétamo, està ple de cavalls morts i cadàvers d’una i altra banda. Els aires són irrespirables.

Partírem, cap a Monçó, per a carregar el sucre i portar-lo a a nostra ciutat. Els escortàrem fins a Almacelles. Allí sopàrem i anàrem a dormir a les 11 de la nit. Abans d’anar a reposar, tinguérem ocasió de saludar el colós Pérez Farràs i Villalba, que passaven per allí. Les impressions que ens donaren, foren molt optimistes i animadores.

Per tant, com que comprenem que aquest reportatge és una miqueta llarg, en altre que publicarem demà, explicarem coses molt interessants del front d’Aragó i del combat de Perdiguera, efectuat pels herois del P.O.U.M.