Espartacus Puig i el front d’Aragó (II)

El següent article, d’Espartacus Puig, va ser publicat al diari El Dia del 26 d’agost de 1936.

En l’article que publicàvem ahir, ja explicàvem les impressions del primer dia. En el d’avui, detallarem fidelment el que hem vist sentit i viscut durant uns instants en els fronts de batalla.

Ja deixarem dit, que férem nit a Almasellas. Les poques hores que descansàrem ens anaren de primera. Portàvem moltes setmanes sense dormir el necessari, i per tant, un lleuger repós de tres o quatre hores, van a les mil meravelles a un organisme debilitat i esgotat com ho estava el nostre.

En llevar-nos, férem un xic de gimnàsia sueca, ens banyàrem i menjàrem un xic d’amanida de tomàquet i olives, amb ou i pa.

Ens acomiadàrem dels amics que no pogueren continuar el viatge amb nosaltres per impedir-los-ho, ocupacions urgents a la nostra ciutat.

Carreguem de gasolina i després de fer reparar una rebentada l’una de les rodes del nostre vehicle partírem ràpidament. Els meus companys eren els amics Broto (xofer), Domingo, Rosend i Almirall, aquest darrer redactor del col·lega “L’Acció”. L’optimisme, es dibuixava perfectament en els nostres rostres. Amb aquesta bona predisposició de l’esperit, es fa cap a tot arreu. Els pessimistes, pel contrari, no caminen ni deixen caminar. El pessimisme, és una mena de neurosi de la societat burgesa. Siguem, doncs, optimistes.

En lloc visible del nostre cotxe, fixàrem unes lletres que deien: “U.H.P.”, “C.N.T.”, “U.G.T.” i “L’Acció” de Terrassa.

Passàrem altra vegada pe Binefar i Monçó. A Monçó, paràrem per a orientar-nos bé. Passaven per allí camions carregats de patates, pa, mongetes, gallines, conills, prines, roba interior, mantes i premsa per al front. Altres anaven plens de milicians que marxaven al camp de batalla contents, alegres, cantant la Internacional. El poble els aplaudia, els animava, els victorejava estrepitosament. Les noies de Monçó els oferien rams de flors i les dones i els vells ploraven d’emoció. Deien:

–“Los catalanes nos traerán la libertad de nuestra tierra. ¡Vivan los catalanes!”

Un camió que portava premsa ens encarregarà que duguéssim uns paquets a Lecinyena. Vam accepta gustosos. Emprenguérem, doncs, de nou la ruta a una velocitat fantàstica de 100, 110 i 120 quilòmetres per hora.

Passàrem per l’estació de La Suelga, per Peralta d’Alcofea i Serinyena. En arribar a l’hospital de sang de Serinyena, paràrem per a orientar-nos. Des de dins el cotxe descobrírem la silueta d’una cara coneguda. Era un sergent d’aviació anomenat Manuel Rodríguez González. Baixàrem del cotxe per a saludar-lo. Vaig conèixer aquest jove a Terrassa, car estigué dos dies guardant-nos les espatlles al Comitè d’Enllaç Antifeixista. Pertany al partit d’unificació socialista. És un admirador de Largo Caballero i viu i llest com una centella. Ens contà que feia poc un avió dels nostres havia fet una visita als feixistes d’Almudévar que estaven celebrant una missa de campanya i se’ls havia llençat al damunt 100 litres de matèries i líquids inflamables. Bon esmorzar el que havien donat a la canalla capitanejada per l’immoral Cabanelles. Després de l’esmorzar, una mica de melmelada per postres creu que va de primera!

Abraçàrem el brau sergent i ens adreçàrem al poble de Serinyena a carregar de gasolina. En sortir de Serinyena hi ha emplaçat el camp d’aviació. Conté uns vint-i-tres aparells, alguns dels quals són del darrer model de guerra. Aquests ocells netejaran de mala herba feixista Osca i Saragossa.

Anàvem devorant quilòmetres. Els camps són immensos, quasi tots de blat. El panorama és incomparable. Ens en anem endinsant cada vegada més al front. Deixem enrera diversos pobles que donen la impressió de misèria. Llurs cases són construïdes a base de fang i pedres. Abans d’arribar a Lanaja, en un turó veiem uns homes emboscats enmig de feixos de blat i uns canins i dos avions de caça. Tot està mig tapat amb garbes. Alcem el puny i se’ns contesta de la mateixa manera. A Lanaja, els homes de seixanta anys en amunt són els que mantenen l’ordre i fan les guàrdies de la població i carreteres. Notem que tots ells duen el correatge groc que sol portar la guàrdia civil. Un vellet, baturro a carta cabal, ens observa, somrient, que havien estat més llestos que la guàrdia civil.

Arribàrem, per fi, a la terra de promissió. Descobríem Lecinyena des d’un cimal, a uns dos quilòmetres. Pel camí hem anat notant detalls que la discreció ens imposa silenciar. El lector amable ens ho dispensarà. Arribem fatigats, bruts de pols i amb bon apetit. Són les tres de la tarda. Ens adrecem al Comitè Militar. El primer que tenim el goig d’abraçar, és el meu gran amic i company de treball Sergi Balada. Aquest jove fornit fou condemnat a mort pels fets d’octubre a Vilanova i la Geltrú. Però el cop fort fou quan ens trobàrem cara a cara el meu germà Amadeu Cahué i jo. Ens besàrem i abraçàrem com ho han de fer dos germans que s’estimen i lluiten per a un demà més just i venturós. Reposats de la profunda emoció, passàrem a saludar la resta de camarades que formen el Comitè Militar i Polític, entre ells el culte Jordi Arquer, l’asturià Grossi, Antoni Torrella “El Rayo” i tants i tants altres bons amics de Terrassa. No es pot descriure en quatre ratlles les grans sensacions, les agradables i sedants emocions que percebérem uns i altres.

Demanàrem menjar i beure. Els companys Balada, Cahué i “El Rayo” ens conduïren a una casa on reconfortar-nos. Jo vaig resoldre el problema engolint mitja síndria i pa. Els meus companys de peripècies no es quedaren curts en el moment suprem del refrigeri. L’aventura es veu que és un excel·lent aperitiu, eh?

I ara, anem al gra. Parla el comandant Balada, que tinc requisat al meu costat, amb Cahué al meu enfront.

–La moral dels nostres homes és immillorable. Tots són gent jove i intrèpida. Res no els espanta. Aquests dies de campanya s’han habituat a tots els accidents i perills. No temen la mort. Estimen massa la llibertat per témer la mort. Són moltes les vegades que ens cal aguantar-los. Em sento orgullós de comandar-los. M’estimen i jo els estimo més encara. Em tenen tota la confiança i jo la tinc més amb ells. Amb aquesta tropa t’asseguro que entrarem prompte a la Perdiguera.

–Quan ens trobàvem a Alcalà de l’Obispo, vam sostenir una batalla amb els feixistes que posà bé a prova els nostres homes. Netejàrem Sesa, Dovales i Alcalà del Obispo d’elements facciosos. A Siétamos hi entràrem amb els nostres herois i alguns de la U.G.T., amb la baioneta calada enfront del foc de les metralladores enemigues. Triomfàrem. Els inutilitzàrem quatre metralladores i ens apropiàrem de dues i altre armament. Estiguérem assetjats un dia i mig pel foc de l’enemic. Vull destacar el paper del camarada Buil, (a) “Cap de ferro”, de la secció de morters que dirigia el dissortat Nicolau Casaló, mort en la famosa batalla que tinguérem a La Perdiguera. Aquesta secció de morters tingué una brillant actuació en la presa de Siétamo. El combat costà la vida a més de 100 feixistes; nosaltres tinguérem algunes baixes i ferits lleus.

–Per a demostrar la brutalitat dels feixistes, vull explicar-te el fet següent: Els facciosos prepararen una emboscada i feren presoners el caporal Carmona, de la tercera columna del P.O.U.M. i un tinent del batalló de Basbastro que operava amb la columna del centre d’Osca. Els roïns facciosos els caçaren amb l’esquer de treure una bandera roja i els desgraciats caigueren en el parany i foren morts, fent-los passar pel damunt del cosa un camió carregat, rebentant-los.

I per últim, com que ens queden vàries notes de gran interès de la batalla de La Perdiguera i altres detalls força importants, prometem publicar-ho demà en un altre treball.

Posted in: Premsa de l'època