El diari terrassenc ‘L’Acció’, al front d’Aragó (III)

Posted on 31 Agost 2011

0


Una setmana després de l’expedició de queviures del Centre Catalanista Republicà, tingué lloc una altra expedició, aquest cop multitudinària, organitzada per la Unió de Rabassaires local. Sortí de Terrassa la matinada del dissabte 29 d’agost, i en ella hi participà el redactor de L’Acció M. Almirall, que en una nova sèrie de reportatges descriu l’aventura al front. El següent article es va publicar a L’Acció del 31 d’agost de 1936.

La primera jornada de l’expedició

Amb destí a Monzón, a dos quarts de quatre de la matinada del passat dissabte, sortí de la nostra ciutat l’importantíssima caravana de la Unió Local de Rabassaires.

La susdita caravana, contra totes les prevencions fetes, estava composta per 26 grans camions, tots ells curulls de queviures, i amb cartells en ambdues parts que indicaven que el menjar anava dirigit als braus milicians que estan lluitant al front. Feien escorta a aquests camions, un autocar ple de milicians de la C.N.T., dos cotxes particulars amb milicians de l’Esquerra Republicana i tres cotxes particulars més, en un dels quals hi anava una representació del Comitè de proveïments.

Aquesta importantíssima expedició es formà a la Rambla d’Egara. La seva marxa fou contemplada per nombrosos terrassencs.

Per tal d’explicar quelcom de l’expedició sol·licitàrem una plaça en els cotxes, que ens fou concedida. Ens encabírem en un cotxe de l’Esquerra. Venien a la caravana una representació de totes les organitzacions obreres locals.

Els camions, una vegada iniciada la marxa, s’anaren col·locant a distància regular i d’aquesta manera, precedits pels nostres cotxes, la comitiva es formà admirablement.

El pas de la columna de queviures era contemplat amb admiració en tots els pobles que es travessaven. Quan passava el nostre cotxe, que era el darrer de la columna, ja quasi hi havia tot el poble al carrer. El soroll dels camions feia sortir la gent a les portes de llurs cases. Tothom ens saludava amb el puny clos i amb visques d’abrandat entusiasme.

En arribar a Igualada, férem una petita parada. En aquell lloc poguérem desdejunar-nos. Passats uns minuts reemprenguérem la marxa.

Com sigui que els camions anaven molt carregats, l’expedició anava a una marxa molt lenta. Nosaltres que érem en el cotxe del darrera tot sovint havíem de fer parades. Eren per algunes petites avaries ocorregudes en els camions, les quals s’havien de reparar. Amb tot, el nostre viatge seguia de forma immillorable.

Aproximadament a tres quarts d’onze del matí, arribàrem a Lleida. En aquest lloc col·locàrem els nostres camions un darrera l’altre, a la part sur del Passeig de Lleida enfront mateix de la coneguda entitat republicana “Joventut Republicana”. L’aspecte que oferia la nostra caravana era imponent, cosa que atreia l’atenció de tots els lleidatans que per aquell lloc passaven. Llegien els cartells i comentaven favorablement la gesta dels organitzadors de tan important columna. Hi havia camions dels pobles del districte, tals com Rellinars, Vacarisses, Ullastrell, etc.

Passada una estona de descans i després d’aprovissionar-nos de benzina, sortírem de Lleida. Emprenguérem la carretera de Binefar i una hora més tard ja començàvem a travessar les terres hermes de prop d’Aragó. Passàrem el poble d’Almacelles a un quart d’una del migdia. Mitja hora més tard travessàvem Binefar, primer poble d’Aragó. Els visques que ens dirigien els naturals d’aquell poble eren diversos. Nosaltres seguíem la nostra marxa, arribant a Monzon a un quart de dues de la tarda.

En aquest lloc els organitzadors de la columna anaren a trobar el Comitè d’Enllaç. Allí els digueren que s’havien de descarregar tots els gèneres, menys els de verdura fresca i fruites. La resta havia d’ésser portada a Barbastro.

De moment hom acordà que primerament es dinés, i després els cotxes ja serien descarregats. Els del Comitè de Monzon ens feren uns bons per anar a dinar. Malgrat l’invitació, nosaltres preferírem anar a menjar a una casa de menjars d’aquell lloc. Havíem vist el menú i no ens va convèncer.

Una vegada ens trobàrem ja refets, ens reunírem a la plaça del poble, i es començà la descàrrega dels camions. Mentrestant vàrem anar a donar un vol per la població. Visitàrem el castell de Monzón, vertadera fortalesa dels temps medievals. També visitàrem la fàbrica de sucre d’aquell lloc, fàbrica importantíssima, gràcies a la qual la nostra ciutat no es troba mancada d’aquest aliment dolç.

A les set del vespre quedaren els nostres camions descarregats. Llavors s’organitzà l’expedició que s’havia de dirigir a Barbastro. Hom acordà que siguessin quatre els camions que anessin a Barbastro. Així es féu. Els nostres dos cotxes particulars, conduïts pels amics Marcel·lí Sàbat i Jaume Salelles, es sumaren als camions i ens les emprenguérem carretera enllà. Per aquest motiu la nostra caravana quedà reduïda notablement.

Arribats que fórem a Barbastro, el Comitè d’abasteixement d’aquell lloc, ens comunicà que era necessari que portéssim queviures a Angües, poble situat al front d’Osca. Per aquest motiu els dipòsits de benzina dels nostres cotxes foren emplenats i seguidament iniciàrem el viatge. Aquest viatge era un xic delicat, degut als llocs per on havíem de passar. Un soldat de Barbastro es prestà per fer de guia i així iniciàrem el viatge.

És negra nit quan travessem novament altres terres aragoneses. En aquesta part, contràriament a la part d’Alcalà de l’Obispo i Leciñena, fronts que visitàrem la passada setmana, la terra està molt més coberta de vegetació. La carretera està plena de sinuositats i en aquest lloc hi han moltes oliveres. En el silenci del vespre, solament es sent el cant dels grills. Hi són a milers, sentint-se un soroll veritablement eixordador. Anem travessant camps i boscos. Finalment arribem a un poble anomenat Laluenga, i amb gran sorpresa nostra ens donem compte que el cotxe del guiador ha desaparegut. La guàrdia d’aquell lloc ens assegura que per allí no han passat. No hi ha cap dubte. El camió capdavanter s’haurà perdut. Amb tot la nostra engúnia no és molta, doncs ens diuen que no penetraran en camp enemic, puix hi han els ponts volats. Donem les instruccions necessàries a les guàrdies en cas que vegin els nostres amics i tornem a reemprendre la marxa.

Tornem a passar alguns pobles ja coneguts per nosaltres per haver-hi passat la setmana passada. Entre ells hi han Pertusa, Antillon. Aquest poble és aquell que explicàrem que quan passàrem nosaltres acabaven de matar set feixistes. En aquest poble, la setmana passada en prohibiren el pas per la carretera, doncs hi havia perill d’ésser paquejats. Avui no ens obstrueixen el pas, doncs sembla que l’enemic s’ha retirat un xic d’aquell lloc.

És negra nit i la nostra marxa continua. Solament oïm el soroll dels nostres cotxes. Tothom està amb la vista fixa en el negre arbratge, com si talment n’haguessin de sortir feixistes.

A dos quarts d’onze de la nit, i després d’haver atravessat alguns llocs de veritable perill, penetrem a Angües. Ens reben soldats i milicians. Els soldats estan embolcallats amb capols, doncs fa bastanta fresca i els milicians es resguarden del vent per mitjà de mantes. Sembla talment que en aquell poble no hi hagi d’altres habitants. En saber que som portadors de fruites l’alegria dels defensors de la República, els quals fa uns dies que estan vivint completament aïllats de la seva terra, ens reben amb grans proves d’entusiasme. Parlem amb un representant del Comitè d’Abasteixements d’allí, i ens diu que dos d’aquells camions es quedaran al poble, però que els altres dos, els haurem de portar l’endemà al matí al poble de Barluenga, situat entre els focs de Monte Aragon i Osca. De moment quedem un xic parats, però després estem contents, doncs pensem visitar els llocs de lluita.

En aquest moment arriba el camió que s’havia extraviat. Els ocupants del mateix ens conten que una vegada es trobaren sols foren orientats per les nostres guàrdies.

Com sigui que volem menjar, així mateix ho sol·licitem. Ens ordenen que formem al mig del carrer i ens divideixen en dues companyies. Això ja ens dóna la sensació de trobar-nos al front de guerra. Criden la primera companyia, de la qual en forma part el que escriu aquestes ratlles i a continuació ens porten a una casa d’aspecte miseriós, però que pel que sembla és del millor que corre pel poble. En allí sopàrem si és que se’n pot dir sopar del que menjàrem. Comprenem que per menjar allò ens convindria fer uns quants dies de vida al front. Mentre sopem, parlem amb un jove del nostre costat, el qual forma part de la columna del Negus del Nord. Ens explica algunes heroïcitats d’aquest valent lluitador i ens anuncia que demà, (diumenge), podria molt ben ésser que sigués pressa Osca. Això ens emociona, doncs sabem que l’endemà hem d’anar al front de lluita d’Osca i ja ens veiem pels carrers d’aquella població.

Després de sopar ens assabentem que acabaven d’arribar set soldats que s’havien escapat dels facciosos. Intentem trobar-los, cosa veritablement impossible, doncs el Comitè militar d’Angües els posà en una casa per tal de poder-los interrogar. Amb tot podem tenir una breu conversa amb un d’ells, el qual va enormement pelut i es troba molt fatigat.

El pobre soldat ens explica que feia tres dies que no havien menjat res. A ells els varen portar a fer guàrdia a Siétamo, aquella població que ja explicàrem als lectors que es troba abandonada i plena de morts, doncs quan els nostres hi volen entrar l’artilleria de Monte Aragón els escup. Doncs bé, aquests soldats fugitius, aprofitaren un moment que ningú els vigilava i deixant les armes es posaren a córrer camp a través.

Ens diu que a Osca impera el feixisme amb totes les de la llei, i que a ells els obligaven a parlar en castellà, doncs algun soldat que parlava en català l’afusellaren.

També ens diu que quan els fan sortir a algun combat, els amenacen per darrera amb pistoles.

Per mitjà d’aquest soldat, ens enterem que entre els fugitius n’hi ha un de Terrassa. No sap el nom. Nosaltres no podem parlar amb ell, doncs està tancat i ens assabenten que l’endemà a primera hora serà portat a Terrassa.

Ens acomiadem del soldat, el qual ens diu que està disposar a lluitar en els primers rengles de combat i acte seguit mirem de preocupar-nos per dormir, cosa veritablement impossible. En tots els pallers del poble hi estan reposant soldats i milicians. A les aceres del carrer també hi veiem gent que dorm. Finalment ens decidim a anar a dormir a dons del cotxe. Així ho fem.

Quan feia una mitja hora que ens trobàvem al cotxe sentírem un soroll grandiós de camions. Vegérem a passar pel nostre costat un gran autocar replè de joves milicians. Darrera d’aquell altre i altre. Baixem del cotxe i ens assabentem que és la columna Durruti-Pérez Farràs, que es dirigeix a la conquesta d’Osca. Aquell trànsit ja no durarà en tota la nit. Camions i més camions plens de milicians van passant. Els de Terrassa ens despertem quasi tots i contemplem el pas d’aquest formidable exèrcit. Els altres sembla talment que ja estiguin familiaritzats amb el soroll, doncs tothom continua dormint. Els pocs que som saludem amb el puny enlaire els camions de milicians, els quals van travessant per davant dels nostres ulls amb un aire silenciós i de gran magestuositat.

***

Per no fer massa extens aquest reportatge, deixarem per demà allò viscut per nosaltres en el front d’Osca i Monte Aragon, on presenciàrem una gran batalla entre l’artilleria lleial i la rebel. També parlarem del bombardeig de què fórem objecte.

M. ALMIRALL