11 Setembre 1714 – 19 Juliol 1936: Dues Catalunyes

Posted on 11 Setembre 2011

0


La commemoració de l’Onze de Setembre ha acabat per convertir-se en el transcurs dels anys en una data sentimental. La gent, multitud, atenta més al sentit abstracte de la diada, ha acabat per oblidar el veritable sentit dels fets que han motivat la commemoració.

La lluita de 1714 en defensa de la ciutat de Barcelona, no és pas una batalla revolucionària. Aquell moviment defensiu, anava dirigit per la burgesia i darrera d’ella s’hi trobava el poble, que en aquella època estava simbolitzat per una massa que no tenia encara una fisonomia de classe ben marcada i que per tant, no tenia orientacions pròpies, sinó que anava a remolc. Per altra banda, era un moment propici a la Revolució burgesa, seguint l’exemple que Cromwell traçava des d’Anglaterra. Aixi com Catalunya es situà a un costat dels monàrquics austríacs en aquella lluita defensiva contra els monàrquics borbònics, si de veritat la burgesia hagués estat una classe amb perspectiva històrica s’hauria desprès del domini de les dues dinasties i s’hauria llançat a la Revolució burgesa que hauria alliberat Catalunya com a nació sotmesa i l’hauria col·locada al costat de les nacions burgeses més avançades.

Però la burgesia –cansa gairebé de tant repetir-ho– no estigué a l’alçada de les circumstàncies i d’una lluita revolucionària d’importància històrica en féu una lluita entre dinasties monàrquiques. Com en 1873, com en 1930, com en 1936, la burgesia ja demostrà el 1714 que no era la classe que faria la revolució al nostre país.

És, doncs, una mica incongruent celebrar una data que en si representa la incapacitat de Catalunya per superar la seva època més obscura i més trista. I és també inoportú d’homenatjar amb tan d’aparell un home com Rafel de Casanova que simbolitza als dirigents d’aquella acció, els quals no pot pas dir-se que estigueren proveïts de l’encert que la seva responsabilitat feia esperar.

Per altra banda, sempre produeix angúnia veure un poble convertint les seves derrotes en dates històriques. Els pobles forts, els pobles que juguen un paper en la història, obliden les seves derrotes. Però és que la Catalunya burgesa no té fets històrics de relleu i per força havia de caure en aquesta mena de degeneració.

Sé que aquests mots, semblaran durs per a molts, per a alguns obrers, àdhuc. Però això és a causa de la propaganda i de la literatura que volia l’Onze de Setembre. I també, pel fet d’haver mobilitzat grans multituds davant l’estàtua de Rafel de Casanova, en manifestació de protesta contra el centralisme borbònic. Els que se sorprenguin massa d’aquesta posició nostra, demostraran una desconeixença de la veritable significació de les jornades de 1714 i el que és més deplorable, voldrà dir que són incapaços de superar la seva concepció i de posar-se al nivell dels fets cabdals que estem vivint.

Perquè cal dir-ho amb tota claredat. El 19 de juliol de 1936, entrarà a la història com una data gloriosa. I això no serà cap engany. A més a més, la jornada victoriosa del 19 de juliol, desplaça d’una manera definitiva l’11 de setembre. Catalunya no té ja motiu, ni sentimentalment, de celebrar una derrota, perquè el proletariat li ha donat una victòria de tant envergadura que per dret propi quedarà marcada en la història de les revolucions més importants que ha viscut la humanitat.

Aquestes dues dates, simbolitzen tota la història del nostre país. Catalunya té aquestes dues fites, que representen el seu màxim decaïment i el ressorgiment esclatant. 11 de setembre: tragèdia de la burgesia catalana que històricament no sap situar-se i és impotent per a realitzar la Revolució burgesa. 19 de juliol: victòria del proletariat en la seva lluita contra el centralisme espanyol i contra la reacció feixista representats en els militars sublevats.

Rafel de Casanova és la Catalunya de la burgesia.

Francesc Ascaso i Germinal Vidal, són la Catalunya del proletariat que derrotant el militarisme, ja sabut encendre la foguera de la Revolució victoriosa.

Àdhuc, quan sentimentalment volguem pensar en la data màxima que simbolitzi la força de Catalunya, tenim el deure de recordar els caiguts el 19 de juliol.

Catalunya, que ha demostrat ésser un poble viril, no pot remembrar les seves derrotes.

L’11 de setembre pertany al passat, al règim burgès que estem enderrocant.

El 19 de juliol és orientat cap al futur, cap a l’edificació de la societat socialista, cap a una nova era de llibertat.

Article de Pere Vigués publicat al diari Front l’11 de setembre de 1936. Podeu consultar l’original aquí.