Elogiable, molt elogiable i necessària, la iniciativa d’aquests minyons, esportius cent per cent, que s’han proposat portar a cap la unificació dels esports a la nostra ciutat.
Veritablement, no s’hauria pogut triat un moment més adequat que avui dia, per a portar a terme aquesta unificació tan desitjada. Les noves orientacions que comporten els instants que vivim, són molt necessaris, perquè, per fi, predomini aquesta solidaritat de la qual ha estat tan mancat l’esport terrassenc. Que allunyi definitivament aquesta disparitat de criteris i tendències, tan perjudicial, que sempre ha tingut.
L’historial esportiu de la nostra ciutat no ha estat mai una cosa minsa, sinó al contrari. Curull de gestes i de dates recordables, ha sobresortit sempre com n dels primers exponents de la potencialitat de la Catalunya esportiva. I amb tot, això encara no és prou. Per això diem que és elogiable la idea d’aquests esportius, que en buscar aquesta unificació, els anima el desig fermíssim que la nostra ciutat sigui més forta i brilli encara més, esportivament parlant. La tasca a fer no és cosa fàcil. Ells ho saben, però estan convençuts que els seus esforços no aniran al buit.
L’amic Vicenç Fraga, no necessita presentació. De la vella guàrdia esportiva, ha estat i és un dels més destacats i infatigables esportius terrassencs. Deixem ara, que en el nom de la Comissió Unificadora, ens dona compte de les idees, dels fins que aquesta persegueix en emprendre aquesta croada, pro-unificació de l’esport terrassenc:
–………?
–Pot dir-se que la idea d’unificació dels esports a la nostra ciutat, en forma d’agrupació esportiva obrera, va néixer espontàniament. Diversos companys tinguérem una reunió en la qual va anomenar-se una Comissió encarregada de fer les gestions necessàries per dur a terme aquesta idea.
–………?
–Les finalitats que preveiem són moltes. Estem convençuts que a Espanya l’esport no és comprès tal com caldria. Molts, pel sol fer d’anar a veure un partit de futbol, un matx de boxa, o una cursa ciclista, es creuen que fan esport. Nosaltres no ho entenem pas així. Voldríem que els esportius ho fossin veritablement; que tothom practiqués l’esport. De l’esport cal fer-ne un culte. Perseguim que quan l’infant va ja a col·legi, comencés d’aprendre a tenir cura del seu cos i de la seva salut, i llavors que les seves inclinacions naturals al joc, li quedin per sempre més sota l’eix de la cultura física, procurant així mateix que les generacions que vinguin siguin amants del sol i de l’aigua. Volem crear això per apartar a la vegada als fills del poble dels vicis que la societat burgesa havia creat per a embrutir la joventut. Que dels cervells dels infants sigui arrencat el vici de no dona al cos el corresponent repòs en les hores que la Natura exigeix, el que, acompanyat de l’abús que es fa del tabac i de l’alcohol, junt amb els esforços a què són sotmesos molts cossos castigats pel vici, donen un gran percentatge de malalties, algunes terribles. Sols per mitjà de l’esport es pot arrencar molts cossos d’aquest flagell, però cal practicar-lo amb la deguda moderació i coneixements. L’esport sempre ha estat practicat entre nosaltres per la classe obrera, però degut als limitats mitjans de què es disposava, no podia ésser practicat com caldria. Tots sabem els sacrificis que calia fer per a practicar un esport. Molts esportius, ni camps d’entrenament no tenien i encara els que en tenien, no tots estaven adequats per a la pràctica.
–………?
–Entenem també que els camps durs han de desaparèixer. Calculeu els pocs beneficis que reporta a l’organisme, el jugar un partit de futbol en un camp dur, ple de pols. Les profundes aspiracions que l’atleta fa durant l’esforç, introdueixen gran quantitat de pols als pulmons, cosa evitable amb els camps d’herba. Podríem assenyalar així multitud d’avantatges dels camps d’herba, per a demostrar que la pràctica sobre el terreny dur, és anti-higiènica. Hi ha camps també que no disposen del més indispensable: l’aigua. És molt necessari que l’atleta, després de l’esforç es dutxi. Quants ho fan? Molts pocs. Uns, la majoria, perquè no tenen l’aigua necessària i altres perquè tenint-ne, tenen por de dutxar-se. Hi ha l’error entre molts, de considerar que a l’hivern dutxar-se és un perill.
–………?
–És lamentable que un nucli gran d’esportius facin esport únicament per conquerir anomenada i guanyar unes pessetes explotant el seu nom. No; no és aquest el camí. No cal formar equips bons. El que cal és que tothom tingui cura físicament d’ell mateix. Us imagineu el goig d’uns camps d’esports plens d’obrers que respirin salut? No ens interessen les figures perquè sabem prou bé el que això costa. Molts xicots, amb l’ambició d’ésser estrelles, es dediquen a l’esport amb un afany desmesurat, i moltes vegades el resultat és el de destrossar el seu cos, degut als esforços a què s’ha lliurat. I si un de tants arriba a ésser un as, què fa? Senzillament, passar-se al camp professional, cotitzant-se, vendre’s a l’efecte de guanyar unes pessetes i passar-se sense treballar.
–………?
–A part d’algunes excepcions, l’esport professional sols ha servit per a crear ganduls. L’esport, entenem que no ha de prostituir-se. Per cap motiu no se n’ha de fer un comerç. L’esport ha de concebre’s com a mitjà d’enfortir-se i conservar-se sa, sense abandonar per això el treball dignificador.
–………?
–De moment, els companys del Comitè d’Incautacions, amb una visió clara de la importantíssima missió social que ha de realitzar l’esport, han posat a disposició nostra un local en el qual començaran a instal·lar-s’hi les secretaries de les diferents modalitats esportives unides. L’ambient entre els esportius és propici a fer una unió esportiva obrer. L’organització d’aquesta unió haurà de fer-se a base d’unir primerament tots els esports, afins, i després formar en conjunt una Federació local d’esports, ja que units tots, es podria fer una feina més útil. Penseu el perjudicial que és el continuar com fins ara, amb infinitat de grups que poden satisfer als que els formen, però que no porten cap benefici al poble. A Terrassa hi ha molta afició a l’esport. Tenim en hoquei un dels millors equips peninsulars. En atletisme, alguns campions d’Espanya, però no és això el que ens interessa. No volem la qualitat, sinó que preferim la quantitat. Que pensin els esportius tots, els avantatges que ens portarà la unió. Cal pensar també que a Terrassa no hi ha cap camp amb condicions, que manquen piscines, etc. i tot això sols podrem aconseguir-ho amb la unió de tots. Que pensin tots els companys, sense excepció que la unió sempre fa la força.
Entrevista publicada a El Dia el 22 de setembre de 1936.
Terrassa fa 75 anys 
Posted on 22 Setembre 2011
0