Quin destí donaríeu a l’ex-teatre Principal?

Posted on 11 Octubre 2011

2


El perquè de l’enquesta

Un dels edificis del qual s’incautà tot seguit l’Ajuntament, en produir-se el cop feixista, incautació que era del tot necessària, fou el del vell Teatre Principal, aquesta baluerna arquitectònicament macarrònica a través de la qual s’han portat a cap els intents més lloables en pro de l’art –alta comèdia, bons concerts, etc.– i les ensarronades més indignants –aquelles representacions de sarsuela (?) per Nadal, per exemple!– que jamai s’hagin vist a la nostra estimada ciutat.

Avui aquest edifici no és ja el Teatre Principal, sinó que és el Teatre del Poble. Ja no pertany a empreses més o menys interessades a fer passar gat per llebre, ni a sacrificar platònicament unes pessetes presentant un bon espectacle. L’edifici és nostre, de tots i l’obra que s’hi ha de portar a cap, sota el patrocini de les autoritats, ha d’ésser continuada i sana.

Ara bé. Hem cregut d’interès, recollir les autoritzades opinions de vàries personalitats terrassenques de diversos camps polítics i intel·lectuals per tal de conèixer la manera com orientarien ells l’actuació del Teatre del Poble.

Per tant, ací teniu el que han respost a la nostra pregunta: “Quin destí donaríeu a l’ex-Teatre Principal?”, els següents estimats amics nostres.

Espartacus Puig

Trobem aquest ferm obrerista i destacat periodista, en el Comitè d’Enllaç i amb la seva manera càlida i apassionada ens diu:

–Crec que al Teatre del Poble s’hi podran oferir tota mena d’actes culturals, tals com conferències, concerts, funcions de bon teatre, festivals benèfics i tota mena d’actes de caire cultural, que eduquin i facin pensar la classe obrera.

També opino que el referit teatre ha d’estar sota el control i organització de la Comissió de Cultura del nou Ajuntament, la qual destinaria tots els beneficis que poguessin haver-hi –cosa més aviat difícil d’esdevenir– a profit de la beneficència. D’aquesta manera s’evitarà la intrusió d’empreses, les quals per a subsistir ofereixen generalment espectacles dolents. Per contra, la referida comissió, oferiria bons espectacles d’acord amb els punts més amunt expressats.

Finalment diu que com a reformes no n’hi faria pas de seguida, car ara els diners es necessiten per a coses més importants. Més endavant, la situació normalitzada, podrien estudiar-se les reformes més necessàries i condicionar-lo degudament.

Marc Armengol

L’opinió d’un músic és interessant en extrem respecte a la qüestió que tractem i considerem que la de Marc Armengol, destacat músic i ferm republicà és la més indicada.

–D’aquest teatre –diu– en faria una empresa de les autoritats de la ciutat, siguin aquestes l’Ajuntament o qui sigui i en aquest Teatre del Poble hi oferiria els espectacles més del moment, entre ells, bons concerts i representacions d’alta comèdia, tot de gran valor artístic i cultural, per tal de fomentar la bona música i el bon teatre a la nostra ciutat.

Ferran Canyameres

Estimable en extrem, resulta el punt de vista que ofereix un escriptor tan remarcable i un rodamon tan envejable com Ferran Canyameres, que ha preferit contestar-nos, trametent-nos la següent nota, ben expressiva:

Donada la importància de la nostra ciutat, seria pueril pretendre convertir l’ex-Teatre Principal en Teatre del Poble, per al qual seria més addient la nau d’una gran fàbrica, tant per la cabuda com per l’absència de filigranes similars a les que encaramel·len el nostre primer coliseu. Demès, tothom podria copsar, en la seva totalitat, l’acció de l’escena, contràriament al que passa al Principal on ni els que han adquirit localitats laterals, ni de perfil no poden veure els actors.

L’ex-Teatre Principal és un lloc que fins ara podia considerar-se apropiat per a reunir-s’hi unes quantes famílies com en una mena de sala i alcova. El públic que no ocupava la platea o els seients centrals, feia l’efecte del que s’aboca a una muralla per a veure el que passa al veïnat.

En cas de no disposar-se la seva demolició per a seguretat del poble, podria convertir-se en una sala de concert, alleugerint-lo prèviament d’ornaments inútils a l’interior i dels embalums escultòrics de la façana com a mesura de protecció dels passants.

Si es vol deixar tal com és, no crec que pugui servir per a res més que per a establir-hi un basar d’articles a 95 cèntims.

Miquel Llobet

Llobet ha estat sempre un entusiasta del teatre. D’anys que ve treballant en innombrables conjunts amateurs i aquestes actuacions li han aconseguit una popularitat gran a la nostra ciutat.

Ell diu que en faria un Palau de l’Art. Recitals, música, bon teatre…

–Sobretot, faria servir aquest escenari per tal de fer-hi cursets públics de declamació.

Llobet s’estén sobre aquest punt. Considera que cal educar els infants per tal que recitin bé i aprenguin a obrer sense afectacions davant el públic, coses que es podrien aconseguir, mitjançant actuacions públiques i gratuïtes, a les quals assistirien infants d’escoles i públic en general. En el mateix sentit, es podria emprar aquest sistema pels petits músics concertistes, a fi de fer-los desaparèixer aquell espant que s’apodera d’ells quan han d’actuar davant algú.

Em remarca també que caldria oferir en el Teatre del Poble, bones sessions de teatre.

–I sobretot, protegir i conrear el teatre amateur. Fer el teatre-escola, com ha existeix a Barcelona. Que actuessin els aficionats sota el control d’un jurat. Animar-los per tal que prossegueixin amb fe…

Allarguem la conversa. Em cita casos i anècdotes. L’home viu el seu tema, la seva passió. La conversa és interessant de bo de bo, però compreneu-ho, no podem reproduir-la.

Valentí Puigdomènec

Heus ací un altre fervent entusiasta del teatre. El conegut Conseller i company de premsa, ha dedicat molta atenció al teatre, llegint, actuant, comentant… Per tant no és res estrany que ens digui que per damunt de tot hi faria teatre:

–Teatre, quasi exclusivament. El vell Teatre Principal, ha d’ésser ara per al poble, una veritable càtedra d’aquest gran art. I en ell haurien de servir-s’hi exclusivament obres morals en el bon sentit del mot –no aquell fals sentit catòlic– i en l’aspecte literari, en fi, un teatre que elevés el gust de la gent i la fes pensar i rumiar.

Crec que ara que no depèn d’empreses, el Teatre del Poble, sota el patrocini de les autoritats, podrà oferir aquesta tasca.

–També –acaba– seguint encara dintre aquest aspecte del teatre per al qual tanta afició sento, voldria que aquell escenari servís, a la vegada que per a la presentació de companyies professionals, també per a les amateurs, a fi d’estimular l’afició d’aquests abnegats conreadors del teatre.

Prou per avui

Tenim recollides algunes altres valuoses opinions. No les oferim avui, per tal que no prengui aquest recull una llargada desmesurada. Prometem oferir-les en una pròxima edició.

 

Reportatge de Ramon Lleí publicat a El Dia el 10 d’octubre de 1936.