Espartacus Puig i el front d’Aragó (III)

Posted on 30 Agost 2011

0


El següent article, publicat a El Dia del 27 d’agost de 1936, és el darrer dels tres que Espartacus Puig va escriure sobre la primera expedició de queviures organitzada pel Centre Catalanista Republicà de Terrassa, amb la qual van visitar el front de guerra aragonès.

Aquest és l’últim article que publiquem sobre el nostre viatge a terres d’Aragó.

Continuarem, doncs, relatant la interessantíssima conversa que sostinguérem amb el comandant Sergi Balada.

–En arribar al poble de Lecinyena, ens trobem amb un quadre desolador i indignant. Els miserables feixistes, en veure’s acorralats pel foc dels nostres fusells i metralladores, abandonaren el poble de Lecinyena; però abans de fugir, requisaren dues-centes dones, les més joves i boniques, al·legant que ho feien per a evitar que les violessin els milicians defensors de la “República d’Azaña”… Ja és prou cinisme!

El pobles està indignadíssim i treu foc pels queixals.

–Marxen bé l’organització del comandament i la direcció política? –li preguntem.

–Perfectament. Tenim un Comitè Militar tècnic, integrat pels camarades Piques, Santor, Cirart i Hèctor. El Comitè Polític el formen els amics Arquer, Oltra-Picó i Grossi, aquest com a secretari.

–A tu, quin càrrec se t’ha confiat?

–Comando a satisfacció la tercer columna del P.O.U.M.

–I al meu germà Cahué?, preguntem amb certa curiositat.

–És cap de centúria de Terrassa. A més, estan agregats a la seva centúria un grup nombrós d’italians, francesos i alemanys antifeixistes, tots ells podríem dir or de llei i entrenats en coses de la guerra. Són destres i valents.

Al teu germà Cahué se’l té conceptuat com a home de molta confiança del P.O.U.M. i se l’ha posat a prova en treballs delicadíssims i de gran perill. Per exemple: se li encarreguen missions especials i forma part del grup d’exploració que va proveït d’aparells adequats de fotografia, telemetria i topogràfics. Quan presten un servei d’aquesta naturalesa, van ben equipats i proveïts de bombes de mà, fusells i metralladores. No fa molts dies que aquest grup d’exploració arribà fins a les portes d’Osca i obtingué fotografies i detalls exactes de la posició de l’enemic i de l’emplaçament del seu material de guerra. Per aquest i d’altres serveis, el coronel Villalba ens envià un comunicat felicitant-nos i animant-nos en la nostra empresa.

L’amic Balada continua:

–Tenim, a més, un grup d’investigació contra l’espionatge, que duu efectuades nombroses execucions de comprovats traïdors i feixistes. Es fa higiene!

També disposem d’un cos de redacció del butlletí que es fa per a elevar la moral i la dignitat dels nostres soldats i per a publicar les ordres del dia de la columna.

I tenim, encara, una altra Comissió de requisa i proveïment. La formen uns xicots actius i “El Rayo” hi juga un bon paper.

Confessem que estàvem abusant de l’amabilitat del bon amic Balada. Però no hi havia remei. Ara que, cavallerosament, manifestem que el nostre amic, lluny de donar senyals de fatiga, traslluïa un gran plaer contant-nos coses, desfogant-se moralment en amistosa tertúlia…

–No obstant, hi ha organitzades altres seccions, la de morters, la de metralladores i la d’artilleria de diversos calibres.

Cada centúria, un cap. Cada deu homes, un caporal. Cada centúria ocupa un edifici. Cada dia exerceixen guàrdia dues centúries en els punts estratègics.

Ens convencérem que l’organització del P.O.U.M. era insuperable. I la disciplina veritablement admirable. S’han donat casos de milicians que abusaren de xicotes honestes i han estat afusellats sense contemplacions de cap mena. La disciplina del partit ho imposa; la moral revolucionària ho reclama. Lladres, assassins i violadors, no!

I per últim, entrarem de ple a relatar el combat heroic de la Perdiguera.

Els camarades Ramos, Buhil (“Cap de ferro”) i Cahué, formen part del grup “dels cínics” de la 3ª columna de Terrassa. Ho va fer-me elogis de llur coratge en el combat.

La Perdiguera està emplaçada en una muntanya a quatre quilòmetres de Lecinyena. En companyia d’uns quants, pujàrem al terrat d’una casa situada enfront mateix de la Perdiguera. Des d’aquesta talaia poguérem veure bé l’enemic. Es veuen siluetes amb vestit de guàrdia civil i d’assalt, de capellà i de paisanatge. Els canons feixistes estan de cara a Lecinyena. Si hom dispara una arma des d’aquest mirador, els facciosos contestes al moment. La por els mata.

Els valents milicians del P.O.U.M., amb l’afany d’abatre ràpidament aquestes hosts negres, els prepararen una emboscada per a anihilar-los d’un cop i assaltar Saragossa. Els nostres atacaren pels flancs, pel mig, d’enfront, i els reservaren una fugida per a metrallar-los per darrera. Els encerclaren la muntanya, ajudats per l’aviació. Els feixistes disposen d’armes de guerra formidables. Caigueren molts morts, molts ferits, d’una part i de l’altra. L’enemic tingué més baixes, puix que va ésser sorprès. Els xicots del P.O.U.M. lluitaren com uns homes, com lleons, com herois, amb una bravura indomable.

Però el veritablement infame és que les hosts del mil moltes malvat Cabanellas, utilitzen les bales infernals anomenades “dum dum”, que són explosives. Estiguin segurs que ho pagaran car!… En la primera topada, no triomfaren els nostres com es proposaven. Però en el segon atac, venceran. Així jo prometen aquests titans i així ho realitzaran.

La famosa Perdiguera és un dels punts estratègics de l’adversari que cobreix Saragossa d’un possible assalt. Per això el defensen aferrissadament els uns i el volen conquistar a tota costa els altres. Es conquistarà, sens dubte, a no trigar. Tal volta és qüestió d’hores o potser de dies. Els nostres s’han juramentat per a fer-ho i són homes que compleixen bé el que prometen. Ho faran.

Ens acomiadàrem. Arribà l’hora fatal. Estrenyérem moltes mans, entre elles les de Grossí, Arquer, Torrella, Balada i la del meu entranyable germà Cahué. El meu germà va dir-me: “Anima els nostres pares; besa’ls ben tendrament de la meva part. I a la meva estimada companya Palmira, anima-la també. Diga’ls que els recordo i que els porto tots dintre el cor. I diga’ls també que hi aniré aviat… Besa igualment els nostres germans…”

El comiat fou emocionant. Dintre la nostra ànima lluitaven dues forces: l’una ens deia amb veu baixa “queda’t”; l’altra, ens aconsellava “veste’n a complir el teu deure en el lloc que tens assenyalat”.

Partírem, meditabunds. Devoràrem altre cop quilòmetres i en arribar prop de Serinyena, ens trobàrem amb un auto que portava com a trofeu el cap d’un feixista a la punta d’un pal de fusta. És la guerra, ens repetírem. Un artista sent un goig indescriptible davant una obra d’art. Un lleó famolenc gaudeix quan pot devorar la presa. Un guerrer, quan dóna mort al seu rival. És una llei de circumstàncies i de la Naturalesa. Som fills del determinisme-ambient.

A Serinyena, que feia poques hores es trobava tranquil·la, veiérem enfront de l’hospital de sang uns camions de la creu roja que descarregaven homes ferits procedents de Tardienta. Preguntàrem i se’ns digué que mentre estaven dinant, els avions enemics els havien llançat vàries bombes damunt la casa on estaven. Era la revenja dels feixistes per la melmelada amb què els obsequiaren els nostres durant la missa de campanya a Almudèvar. Del camp d’aviació partí una esquadreta directament a Saragossa per a castigar-los durament.

Carregàrem un pobre home de Lacinyena, ex-regidor, qui ens contà misèries i un sens fi de coses tristes. El portem a Basbatro. D’aquest poble traiem la impressió que s’ha fet la neteja convenient de corbs de la capa negra i de la gent de vida dubtosa. Uns companys de la U.G.T. ens regalaren un casquet vermell amb les lletres U.H.P. i U.G.T. Carregàrem de gasolina i partírem cap a Monçó a sopar i dormir.

Però abans de terminar, vull contar-vos una escena xocant i graciosa que presenciàrem a la secretaria del Comitè d’Enllaç Antifeixista de Barbastro. Mentre arreglàvem els nostres assumptes, es presentà un tipus rar, lleig, calè, amb vestit de llana i molt brut, desdentegat i amb mirada de corb, ulls encesos de sang, estatura mitjana i cara sense afaitar. Demanà amb veu alta: “Necessito un auto per anar a la caça d’un capellà i afusellar-lo pel camí”. Un company del Comitè, va replicar-li: “Per a un capellà dius que vols un cotxe? No val tant el clergue com la gasolina que gastaràs. La benzina es necessita per a qüestions més importants…” Això ens féu molta gràcia i no poguérem contenir una estrepitosa riallada. Així com la tristesa emmalalteix l’esperit, la rialla el vigoritza, l’embelleix, l’ennobleix.

Heus ací exposades a grans trets les impressions del nostre viatge als fronts de guerra. És clar que si anéssim a narrar detalls i detalls, podríem continuar el nostre reportatge un parell d’articles més; però la delicadesa ens obliga a no abusar de la liberal hospitalitat que els amics d’Acció Catalana ens concedeixen tan gentilment, cosa que els agraïm amb tota l’ànima.