Hem anat a Alcanyiç, plaça de la demarcació de guerra de Terol, on s’hi troben entre els dos mil homes de les columnes Macià-Companys, els camarades de l’E. R. de C. adscrits a les milícies locals.
Hi hem anat aprofitant una petita expedició de campanya, que el Comitè de milícies organitzà dimecres per tal de portar als nostres companys un nodrit nombre d’encàrrecs familiars i personals. Hi hem anat entre un grup d’estimats amics, milicians encarregats de la vigilància de l’expedició. Cinc o sis companys que de passada han fer palès als nostres lluitadors tot l’escalf i l’entusiasme que Terrassa els prodigia.
L’avinentesa aquesta ens ha permès de constatar l’elevat esperit de disciplina i de lluita que tenen els components d’aquella columna i d’una forma especial, la tropa formada pels nostres esquerrans.
La sorpresa dels terrassencs no té límits en veure la camioneta de l’expedició i el cotxe que la custodia. En entrar al poble, al portal de la casa on està allotjat, veiem el milicià, ex-company de redacció, J. Cardellac, (J. C. Serra) que ens feia les ressenyes de natació.
La seva joia esclata. Ve a abraçar-nos; i de seguida, muntat a l’estrep del cotxe ens acompanya fins al local de la intendència militar de la columna. Allà han d’ésser-hi tots els nostres, perquè en majoria perteneixen a la companyia d’intendència.
En devallar dels cotxes l’entusiasme és inenarrable. Abraçades, estretes de mà, cops amicals encara que donats amb evident força, i altres mostres d’efusió entre les quals també s’hi compten els petons.
Vénen pels carrers afluents, com convocats per una veu poderosissima, tots els companys de Terrassa- Tot de cares amigues amb el somrís de la joia i del retrobament; tot d’esguards que ens sotgen enduts per l’afecte i el companyerisme.
Els encàrrecs que portem amb destí a cadascun dels nostres milicians, convenim de distribuir-los de tres a quatre de la tarda. Són tres quarts de dues; i per tant ens queden uns llargs moments per anar a dinar.
Dinar? És difícil! Àdhuc ho és portant el sa i honest propòsit de pagar allò que ens diguin. Però ni així. Els queviures del poble estan tots intervinguts militarment, i tothom –milicians i ciutadans– han de menjar les provisions que subministra la intendència.
Realment n’hi ha per contrariar que ni amb els millors propòsits poguem satisfer la ganeta que ens acora.
Dinar és difícil, això sí; però no impossible. Se’ns indica que el problema ens el resoldran a Comissaria de Guerra.
Ens adrecem a l’edifici habilitat per a l’efecte. En una casa de tons nobiliaris, de rància prosàpia, habitada fins el 19 de juliol per un milionari –hom compta que tenia més de 200 milions de patrimoni– amo de la meitat de les finques agrícoles de la rodalia. Home feixista i mal vist pel poble; per això ha hagut de fugir abandonant-ho tot.
A les oficines de la Comissaria ens trobem amb el company Bertran, soci de la Casa del Poble, el qual és el secretari d’aquelles oficines, càrrec que acompleix amb molt zer i competència, i amb unànim beneplàcit dels superiors. També, com a ajudant del Comissari ens trobem amb l’estimat Jaume Terri, col·laborador de L’ACCIÓ i membre de la Junta de la nostra entitat republicana.
Amb tan aptes valedors ens és factible entrar de seguida al despatx del Comissari de Guerra Joan Moles, amb el qual estem relacionats per anteriors afers polítics.
Ens rep amablement i ens subministra un bon per anar a dinar a l’“Hotel del Comercio” el millor de la població. És allà on està hostatjada l’oficialitat i l’Estat major de la columna. Ho diem a l’amic Moles:
–Un lloc de massa “postín” per nosaltres, simples militants d’E. R. de C.
–Ja us ho veureu quan hi sereu –ens respon, afable, el comissari.
A l’“Hotel de Comercio” ens espera una altra sorpresa. Molt atrafegat, atenent i servint una taula en la que hi dinen els tinent-coronel Bosch, el comandant Pèrez Salas i altres caps i oficials, veiem el camarada Joan Aurell, cambrer d’ofici i membre de Junta del Casal d’E. R. del districte quart.
Aurell és ara el “maitre d’hôtel” del millor establiment d’Alcanyiç dintre la seva classe. Molt atent i diligent, té guanyades les simpaties de tots els seus superiors. L’assisteix en les seves tarques de serviment un milicià, també cambrer d’ofici i de Terrassa.
El menú del dinar és el mateix que ha menjat tot el poble, militar i civil. Una amanida de pebrot, tomàquet i olives com a entreteniment; un modest arròs amb la pretensió d’ésser guisat a la milanesa i dos talls de carn rostida. Un pa dens i morè, molt gustós, va com a acompanyament.
Tots els queviures són distribuïts pels milicians d’intendència des d’una botiga instal·lada al carrer més cèntric i de luxe. Per allí ha de passar, de quatre de la tarda a les 10 del vespre, tota la població militar i civil, a proveir-se per mitjà dels bons subministrats el matí pel departament de guerra.
Enfront la botiga s’hi estableix una cua llarguíssima; els seus integrants van proveïts dels més diversos estris buits.
Una secció d’intendència, integrada per milicians de Terrassa es cuida de la distribució dels queviures. El cap de la botiga, –el que rep i controla els bons– és en Josep Saumell, avui sergent. El caporal és el conseller del nostre Ajuntament, Ramon Arrufat. I el secunden, entre altres companys que no recordem, Andreu Gestí, Esteve Torres, Antoni Lluís, R. Arrufat Puig… Tots ells convertits en autèntics botiguers, molt diligents i servicials.
A l’hora que visitem la botiga el tràfec està al roig viu. Són les 5 de la tarda.
Les provisions del dia són: Pans, carn (dos quilos i mig per casa deu individus), mongetes, patates, llet de pot, cafè i sabó, tot repartit segons les proporcions que indiquen els bons. De vi també se’n dóna, en una proporció de tres litres per casa deus persones…
Per als efectes de sopar i dormir tornem a veure el Comissari Guerra. Com sempre, Moles ens atèn amablement.
Acabem preguntant-li:
–Estarà molts dies a Alcanyiç la columna?
–Depèn…!
–De què?
–Oh…!
–No ens ho podeu dir?
–Segons…!
Comprenem que el consultat defuig de les preguntes. Clar: el silenci de guerra.
–Una darrera pregunta doncs. Guanyarem la guerra?
–Això sí! Segur. Proclameu-ho als quatre vents!
El vespre sopem al “Círculo de Labradores”, el cafeter del qual és “el tío Rafael” un tipo racial, conseller de l’Ajuntament d’Alcanyiç, elegit el 12 d’abril de 1931, destituït arrel del 6 d’octubre i rehabilitat després del 16 de febrer…
Menjar ben arreglat, bon ambient i bona cara. Vénen després a prendre cafè un gran nombre de milicians, tots de Terrassa. El sargent Jordi Feliu, Custodi Castro, Samuel Morera Blanco, l’ex-operari de l’impremta de “L’ACCIÓ” Lluís Trepat… Tot una llarga corrua de nostres amics. El “Círculo de Labradores” es converteix, com un màgic escamoteig de les lleis de la distància, en una mena d’estampa del cafè de la nostra Casa del Poble…
Moments d’intensa camaraderia. Intimitat. Evocacions… La nora del cafeter, bona tiple, comença l’audició de jotes amb la qual cada dia delecta els milicians:
“Gil Robles le pidió a Cristo,
las llaves de toda España.
Y Cristo le contestó:
“Ya se les he dado a Azaña”.
El camarada Antoni Lluís, molt docte en cants de jota, canta a duo amb “el tío Rafael”:
“Ya vienen los segadores
de segar a los secanos,
de beber agua de balsa
toda llena de gusanos”.
Estrotes de plany que fins ara han estat l’expressió suprema d’un poble irredent, ben sotmès secularment a l’oprobi i a l’inferioritat cívica. Per concatenació d’idees, recordem aquells versos d’Ignasi Iglésies, de profund abast social:
“Segueu, segueu el blat dels altres,
que per vosaltres
serà ben trist el pa que haureu”.
Més jotes encara. I també altres cançons. De guerra, de passió, d’humor, d’amor; també una dedicada a “Conchita” la gentil filla de la casa.
Anselm Martí, que ve amb nosaltres, excel·lent tenor, canta amb dolça melangia “L’emigrant”. Molts ulls espurnejen, i sembla com si prengui més gràvida importància la sensació de guerra i sang que envaeix Alcanyiç…
Entre jota i jota, ens expliquen la tràgica fi d’un milicià que formava part de la columna Macià-Companys des que aquesta es constituí a Montjuïc. És a dir, un milicià: un traïdor que qui sap quins fins covava.
Dimarts passat, al Comissari de guerra arribà una denúncia advertint que el milicià X.X. Era un “hermano” marista disfressat de combatent. El que feia la denúncia havia estat alumne seu en un col·legi confessional de Barcelona.
L’ex-religiós fou cridat a declarar. Hom no sap els termes en què es pronuncià. El cas fou, que dimecres, a les 7 del matí, fou ordenat que un piquet de milicians anés amb fusells al Cementiri.
Pel camí, un auto els avançà. Hi anaven dos oficials i l’ex-germà marista. En arribar la tropa al cementiri, els fou ordenat que apuntessin les armes contra el religiós camuflat de milicià i per traïdor l’afusellessin…
El milicià que ens conta la trista escena ens diu:
–Noi, li vàrem passar els taps molt de pressa…
L’amic estimat, Miquel Palet, conseller-regidor del nostre Ajuntament, feia com si hagués estat absent de la conversa i amb molta ingenuïtat pregunta:
–Què diu? Que l’“hermano” anava carregat de taps?
La plagasitat esvaeix la lugubricitat de la narració. Tothom la celebra i l’ambient festiu d’aquell vespre inoblidable torna a la seva normalitat.
Hores amicals, hores d’intensa camaraderia, hores de fervor patriòtic, hores d’incertesa, de neguit, d’afany de lluita… Tan de bó les poguem tornar a viure tots plegats, dies enllà, no tan greus ni atsiagues, més bé en tons de glòria, després de la victòria definitiva.
Ahir divendres, a les 9 del matí en mig d’una pluja torrencial que durava ja de tota la nit, sortírem d’Alcanyiç la ciutat escolàstica i feixistoide, a jutjar pels seus antecedents abans del 19 de juliol, i avui incorporada a la realitat republicana.
Malgrat el mal temps, a l’hora de la partida eren nombrosíssims els milicians de Terrassa que vingueren a acomiadar-nos, amb encàrrecs per als seus familiars.
La “Conchita”, la filla del “Círculo de Labradores”, vingué a correcuita amb una capsa de cartró a les mans. Era un regal que vol sigui distribuït entre la quitxalla dels nostres lluitadors. Un parell de quilos de “tortas”, una mena de pastissets de Tortosa, fets amb confitura, mel sucre i una càpsula de farina cuita amb oli a la paella.
–“Para los nenes de nuestros huéspedes catalanes”.
Abans de partir es reprodueixen les efusions de l’amistat. Abraçades, estretes de mà a dojo.
–Torneu aviat allà on siguem!
–Vetlleu pel nostre partit allà a Terrassa!
–Tots contra el feixisme!
En arrencar la petita caravana, un cor de veus cridà:
–Visca Terrassa!!
Les obertures dels nostres cotxes estan envoltades de mans i rostres que ens acomiadem:
–A reveure!
A reveure, amics i germans de l’ànima!
J.S.
Reportatge publicat a L’Acció el 19 de setembre de 1936.
Terrassa fa 75 anys 
Posted on 19 Setembre 2011
0